Ahir vaig poder anar a una xerrada d'una de les llegendes de l'alpinisme mundial, l'austríac Kurt Diemberger.
Ens va parlar, en una curiosa barreja de català-castellà-italià-alemany del 'setè sentit' i dels esperits de l'aire que ens acompanyen sempre a la muntanya, tot amenitzat amb curioses anècdotes i trossos de les pel·lícules que filmava (amb una càmera de les d'abans). Te n'adones que tots aquells pioners sí que eren grans, amb les seves botes de pell i els seus piolets de fusta. Què farien amb la tècnica i el material d'avui?
Kurt (78 anys) és una de les llegendes de l'alpinisme actual, ja que és dels pocs humans, i que encara estigui viu, que té a la seva butxaca la primera ascensió de dos dels cims, de 14 que n'hi ha, de més de vuit metres: el Broad Peak(8047) i el Dhaulagiri(8167), a més del Makalu, l'Everest, el Gasherbrum II i el K2.
Va compartir amb un dels grans entre els grans la primera ascensió al Broad Peak, l'any 1957: Herman Buhl, que pocs anys abans havia fet la primera ascensió, i en solitari, al Nanga Parbat. Van marcar el que haurien de ser les grans expedicions al l'Himàlaia i el Karakorum; les ascensions en estil alpí: ni portejadors, ni cordes fixes, ni campaments fixes (de fet, quasi van pujar en estil alpí, ja que van muntar campaments d'alçada). A més van haver de repetir l'ascensió perquè en el primer atac es van quedar en un avantcim uns pocs metres més baix. Van baixar al camp base, van descansar i els quatre membres de l'expedició van tornar al cim, acompanyant Kurt a un Herman Buhl que s'havia anat retrasant en l'atac al cim. Pocs dies després, en un atac a un cim proper de més de 7000 metres, el Chogolisa, Herman es separava uns metres de la traça enmig de la boira i la cornisa on era es precipitava al buit, desapareixent per sempre.
Herman Buhl al Broad Peak, el K2 al fonsEns va parlar de la seva experiència el 1986 al K2, on després de fer cim i veure's sorpresos per una tempesta, un grup d'alpinistes queden retinguts a l'espatlla (8000m) durant cinc dies. Només ell i un altre alpinista aconsegueixen baixar. La seva companya de cordada i de filmació, Julie Tullis, mor en aquest campament.
El llibre que va fer "K2, el Nus Infinit" no deixa indiferent. El recomano.
Al final podem llegir:" Alguns em pregunten: tu que has perdut amics allà a dalt..., vols tornar als cims de l'Himàlaia?. Esperen un no. Però jo no només he perdut a aquestes persones, jo he viscut amb elles allà a dalt. Elles mateixes van trobar la seva vida allà"
Pelbe, el Nus Sense Fi, un dels vuit símbols de la sort, representa la inacabables cadena de la reencarnació i el caràcter fugaç del temps.
Herman Buhl al Broad Peak, el K2 al fons
Pelbe, el Nus Sense Fi, un dels vuit símbols de la sort, representa la inacabables cadena de la reencarnació i el caràcter fugaç del temps.
Acabem, però, al bosc i aquí comença el campi-qui-pugui fins arribar a la carretera que altre cop ens baixarà al cotxe. Amb accidentat inclós (esperem que no sigui res i es recuperi ben aviat)
Sembla fàcil i ràpid però ens suposa una bona tirada: baixar a la glacera, creuar-la, un esperó de roca, pujar per uns seracs, tornar a baixar creuant algun pas 'divertit', i finalment l'arribada al refugi on es fa notar l'alçada. Per sort l'endemà anem al Bernina i el desnivell no arriba als 500 metres. Està tot amb neu i la cresta és força xula.
Primer glacera fins arribar a l'inici de l'aresta, després un llarg tram rocós i per acabar unes arestes ben esmolades. La baixada la fem per la glacera amb força calor.
Tot i anar d'hora el merder d'una colla que tenim al davant és considerable: cordes, que si t'asseguro, que si tiro unes pedres, que si ara passo jo,no, tu... Amb una mica de sort aconseguim passar-los just a les clavilles de la paret i sense problemes arribem al cim. El dia és molt bo, tot i el ventet que fa, i gaudim d'unes vistes poc acostumades.
