dimecres, 13 de novembre del 2013

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. Companys de viatge

Compartir el viatge caminant, amb el vent a la cara, amb calor o fred, en un bus destartalat o en una avioneta, o prenent un senzill te al final de l'etapa.
Els companys de viatge, circumstancials, però companys al cap i a la fi són els que acaben de fer l'experiència gran, gran, gran....

Una abraçada a tots: Ana, Carlos, David, Diego, Elena, Javi, JuanVi, Laura, Marta,  'Mum', Sara, Tek i tots els 'nois'


gràcies Elena pel collage

dijous, 7 de novembre del 2013

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. Gent

El paissatge, la natura, l'aire, les stupes i les banderes.... res no seria com és a Mustang si no fos per la gent que hi viu.
Un petit homenatge a la seva senzillesa.












dimecres, 2 d’octubre del 2013

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. El budisme

Sense el budisme no es pot entendre Mustang ni la seva gent. Sense la seva gent i el país on viuen no es pot entendre el budisme.

En les seves múltiples formes: banderes d'oració, els Cavalls del Vent, molinets de pregàries, rosaris, les pedres mani, stupes, les roques gravades, els caps de les bèsties a les portes de les cases, les figuretes dins les coves, els monestirs i els monjos, les celebracions....

Amb una filosofia ben senzilla: acumular bones accions durant el temps que som en aquest món tot esperant una propera reencarnació, semblant o millor a l'actual. Només alguns escaparan a la roda de la vida i aconseguiran el Nirvana.

dimarts, 10 de setembre del 2013

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. El paisatge

Si alguna cosa m'ha sorprès de Mustang és el paissatge natural i també l'humà. Un sense l'altre no es podrien entendre. Ara però em centraré en el paissatge natural.

Havent conegut fa uns anys Ladak, al nord de l'Índia i en zona tibetana, anava amb la idea que seria una cosa semblant. Però no, Mustang ho supera clarament. 
Cada dia et depara una nova visió, un nou congost o una nova vall o altiplà; i aquestes sorpreses poden anar-se acumulant en un sól dia. Cap jornada de camí et deixa indiferent, sempre alguna cosa captiva la teva atenció. I quan no, també va bé deixar-se portar per la monotonia del caminar 'perquè sí'.
Em costaria quedar-me amb un dels molts llocs que hem passat, seria injust per la resta. Potser els penyassegats d'argila vermella de Dakmar, al capvespre. O les alucinants formacions de grava de Yara, amb les seves coves. O les crestes de camí a Chuksang, ja de tornada. O potser el congost on hi havia aquell monestir perdut habitat per un monjo. O......

Unes fotografies dels paisatges... quedeu-vos amb la que més us agradi.