dimarts, 20 de juliol del 2010

Oberland

Una mica de crònica d'aquesta setmana a l'Oberland (Suïssa)Després d'un llarg dia de viatge, un fort aiguat ens rep al poble de Grindelwald. Per sort trobem una mena d'alberg on passar la nit i ens estalviem muntar la tenda, la mullena...

Al matí, la primera clatellada per pujar amb el tren-cremallera fins al Jungfraujoch. Des d'àllà comencem la primera ascensió que ens ha de portar al cim del Monch, un quatre mil proper a l'estació i en principi bastant assequible; però ens el trobem en unes condicions que ens hi fan estar més del que prevèiem. Tot i això l'aresta del cim, ben esmolada, ens agrada d'allò més.
A la baixada hem de fer alguns ràpels aprofitant unes grans estaques que trobem, i que ens permeten baixar amb una mica més de seguretat.Un cop al camí turístic, hauríem de seguir baixant fins al refugi de Konkordia, però l'hora que és ens fa anar a mirar si hi ha lloc al proper refugi del Monch. Tenim sort i hi podem passar la nit.
Un bonica sortida de sol ens rep baixant cap a Konkordia per una llarga glacera. A la part baixa ens la trobem ben oberta i amb molt de gel. En alguns llocs no es pot creuar i perdem una mica de temps intuïnt el camí pel mig del gel. Un cop sota el refugi, que s'hi arribaria per una llarga pujada amb escales metàl·liques, ens encarem cap al Gruenhornluecke, un coll que es permetrà arribar fins al refugi del Finsteraarhorn.L'endemà pujarem al Finsterarhorn per una camí fàcil al principi però que es va complicant: gelera pendent amb gel viu, esquerdes, algun pont de neu que sen's trenca al posar-hi el peu i que ens fa voltar buscant el camí, vent, i una cresta final entretinguda. La vista de dalt, tot i que una mica tapat, deixar intuir la privilegiada posició d'aquest cim.A la part final de la glacera trobem uns quants projectils deixat per l'aviació suïssa, en les seves pràctiques de tir que es veu que fan per aquestes glaceres.
I ho celebrem al refugi amb una cervessa (big). L'endemà tornem a desfer el camí fins al refugi del Monch, on ja havíem passat la primera nit i, si el temps acompanya, poder fer algun altre cim. Quan les boires s'aixequen ens regalen una bonica vista del Finster.El camí es fa pesat, però almenys ja sabem el què hi ha, i anem més tranquils. Algunes esquerdes s'han obert i en dos dies alguns trossos han canviat, però arribem bé a l'estació del tren. Aquí fem una parada per fer el turista i visitar la cova de gel, i les seves estàtues, el mirador... tot envoltats de japonesos, indis i pakistanís amb mal d'alçada i més morts que vius.
A la nit cau una forta tempesta amb llamps i trons, aigua i molt de vent, però el matí s'aixeca mig obert. Intentarem pujar el cim del Walcherhorn, un tres mil proper.Sortim decidits però perdem la traça, ens fiquem en un camp d'esquerdes tapades i com que hem d'agafar el tren abans de les dotze si no volem pagar més, decidim fer mitja volta i anar cap al tren i després a Grindelwald.

I un cop al poble muntem la tenda escapant just de la pluja, ens dutxem (que després de cinc dies ja toca), anem a fer una volta i per la nit acabem la sortida amb una fondue.
I l'endemà el viatge de tornada.

Hi vam anar els quatre 'magnífics'

diumenge, 11 de juliol del 2010

No se n'enteren o no se'n volen enterar?


Ahir a la mani, tot i l'estonada parats i només veure'n una petita part, durant unes quatre hores només vaig sentir crits, en diferents formats, demanant la independència; ni un de sól per l'estatut.
Avui remirant la premsa i llegint declaracions, mirant videos a la zona de la capçalera, el 3/24... em sembla que alguns encara no s'han adonat del que va passar ahir.
No pot ser que el Conseller Nadal digui que havia sentit 'crits dispersos de caire discrepant'. Es referia als crits d'Independència o a algun que deia alguna cosa de l'Estatut?. Aquest senyor escolta o només parla?
No pot ser que un dirigent sindical (CCOO) parli de 'pactar un programa de mínims' i 'd'aprofundir en l'autogovern'.
No pot ser que la senyora Manuela de Madre digui que 'el camí a seguir és el de l'Espanya federal' i que 'ara anem per la resta de l'Estatut que encara ens queda'

Gràcies a l'intent del PSc d'intentar sabotejar el lema de la mani; penso que alguns ho van tenir encara més clar.

I a partir d'avui, què????

Del milió i mig als seixanta-vuit

11.07.2010 - Vicent Partla - Vilaweb

Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al Passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i només ha passat un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius a aconseguir i caminar cap a ells sense vergonya. I després que l'independentisme haja protagonitzat la més gran manifestació de la història el següent objectiu s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.

No cal que siguen del mateix partit tots. Ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden el que va passar ahir i donen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ja. No té cap sentit esperar més quan un vint per cent de la població del Principat és capaç de tirar-se al carrer un dissabte de juliol i no crida res més que independència!, independència! i independència!

Però alerta que ahir, junt amb aquest esclat d'independentisme mai vist, molta gent expressava també indignació davant la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent a les voreres mostrava la seua indignació per la distància existent entre polítics i manifestants -i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no ajudava precisament.

Una classe política, però, només existeix en democràcia si la gent la vota. I una classe política viu i treballa exactament perquè la gent la vota. No cal doncs invertir els termes car som nosaltres qui els fem possibles a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana a la tardor a veure si sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Seixanta vuit

dissabte, 10 de juliol del 2010

Hi aniré...

... no per demanar que ens 'tornin' un Estatut que ja va nèixer amb 'poca vida'.
Hi vaig per demanar INDEPENDÈNCIA!!!!!

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d'història
i un res de res d'allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l'entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M'acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d'ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n'allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l'estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d'un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t'estimen. Deixa de guerrejar
i allibera'ls d'un cop. Jo me'n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T'ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

'Comiat', Joan Colomines, 1968

dimecres, 7 de juliol del 2010

Pic de Lavans


Una de les poques arestes que em quedaven per fer a la Vallferrera, la que va des del Port de Boet fins al Pic de Lavans.
La veritat és que me l'esperava més senzilla i algun dels trams és força aeri i delicat. Si es vol fer, cal anar amb compte, tot i que es pot fer l'accés a la part final pel vessant francès. Sens dubte que aquest via no es convertirà en una clàssica però pot ser una bona opció per iniciar-se en les crestes: aproximació còmoda, no molt llarga i roca no del tot dolenta i que permet sempre trobar punts on progressar.
La baixada la faig per la via normal del Port de Medacorba i els estanys de Baiau.

Les vistes des del cim de tot el Circ de Baiau i de les muntanyes franceses és excel·lent, així com d'altres llocs més llunyans.
I a primers d'estiu tot és ple de bestioles: vaques, cavalls, ovelles, cabres, isards i uns voltors que veig volar i que puc 'sorprendre' a mitja cresta.

Besan


Bonica excursió matinal per visitar l'abandonat poble de Besan i l'ermita de Sant Miquel.
Alguna casa encara es conserva prou bé, així com l'esglèsia, i permet imaginar-se com es devia viure aquí fa uns quants anys.

Monteixo


Sempre és agradable pujar a aquest fantàstic mirador de la Vallferrera i de part del Pirineu, i més i vas acompanyat amb una pila de gent del Centre Excursionista de Rubí i el dia abans per sopar t'has ficat a la panxa una carn a la brasa i altres 'varietats' d'allò més bones... i més si resulta que ja estàs de vacances ;-)

El dia va començar amb pluja i després es va anar arreglant fins tornar-se a espatllar, però deixant-nos el temps just per pujar i baixar, utilitzant la ruta de l'Estany d'Aixeus.
Al video podeu veure el començament de la baixada i les vistes cap a la Pica d'Estats i la Pica Roja.