divendres, 23 de gener de 2009

La merda de la muntanya

Senzillament impressionant.

Tot ve d'un dia que el Josep Maria, baixant de la delegació d'Andorra, va aterrar en un voral a l'atzar per fer un riu i va topar amb el rètol d'una promoció d'adossats 'rústics' a Colldecabres, o Colldevaques, o alguna cosa així. Figurava el marc buit d'una foto 'polaroid' gegantina, i el forat emmarcava un cap de poble i tota l'esplendor de la vall, un bé de déu de verd esquitxat per un escampall de vaques, o potser cabres, i masets de pessebre cosits per uns camins com fets expressament per a estrenar les 'mountainbikes' del Pare Noël. A la faixa de la 'polaroid' deia, cal·ligrafiat de biaix: 'Aquest pot ser el jardí de casa seva.' El Josep Maria va desplegar el mòbil, va enfocar pel forat, i va treure'n la foto que em va convèncer de comprar la casa, i també el tot-terreny de tres-cents cavalls per fer-hi joc.

La idea era de pujar-hi caps de setmana i vacances, però, és clar, el divendres acabem baldats i no ens veiem amb cor d'embarcar-nos a fer cent quilòmetres de nit i tornar diumenge de pressa i corrents per no enganxar caravana. Els Serra fan igual, l'any passat hi van pujar els ponts que va nevar i el mig agost que els va sobrar del viatge a Tailàndia, i tan feliços. Ja es pot dir que ens veiem més a Barcelona, perquè, casualitats de la vida, resulta que anàvem al mateix gimnàs i mira on ens hem hagut d'anar a conèixer, en un poble mig perdut del Pirineu on fins fa quatre dies vaques i cabres feien drecera a quatre passes de la plaça major, que tornaves del 'trekking' fins al capdamunt de les cagarades i a sobre havies de continuar driblant ensaïmades i cagallons fins a la porta mateix de casa. Sort que els nouvinguts ens hi vam posar forts, perquè ara, des que els fan fer la ronda ben fora vila, escolta, 'mano de santo', és com si el bestiar s'hagués fos. Ara ja podem portar el Pol i la Júlia a jugar a la plaça sense patir que ens agafin una infecció, que l'any passat no sabíem ni de què els havíem de vacunar, per pujar allà dalt.

Doncs per a coses bàsiques com aquestes, als nous veïns, no ens ha tocat més remei que fer pinya, perquè, dels pagesos, no se'n pot treure res. És més, sembla que ens tinguin tírria, i aquí volia arribar: cada dia de la vida, no són les sis del matí que ja sona el gall del corral de baix, sigui dissabte, sigui diumenge, i pobra de tu que els diguis res, que se te'n riuen que es pensen que fas broma. I el campanar, aquesta és l'altra, toca que tocaràs tota la nit, quarts i hores i més n'hi hagués. Al gimnàs ho comentàvem amb els Serra, hem de tornar a batallar amb l'alcalde perquè el parin, que no pot ser que pels quatre dies que hi vas de relax acabis passant la meitat de les nits en blanc. Potser ho podríem fer constar com una ampliació de la denúncia per contaminació acústica del primer any, quan vam aconseguir que el noi de les eugues precintés el coi d'esquelles de les bèsties, tot el dia amb aquell clinc i clonc clavat al cervell.

Però, de tot això, ja en parlarem dilluns, que hem quedat amb els Serra per mirar de perfilar una sol·licitud d'allunyament, o de clausura si pot ser, de la granja de porcs de can Solà, que ves si no ho sabien, quan van construir la urbanització, que ens empudegaria les cases, i sempre som els perjudicats que ens hem de mobilitzar per tot. I mira, si al final la treuen, als del Club de 'trekking', ja no ens caldrà ni encetar la recollida de signatures que dèiem de fer perquè retirin aquell dipòsit d'abeuratge horrorós que tenen a fora i que crea un impacte visual sobre la collada que fa caure d'esquena. És per tot això que me'n faig creus, de la història que els del poble han anat explicant a les 'teles' aquesta setmana, ploriquejant que els fem 'mobbing': 'mobbing rural', diuen! Això sí que és tenir barra, per no dir una altra cosa: em sembla que no cal donar més detalls per demostrar que, si hi ha ningú aquí que fa 'mobbing' a algú, aquests són ells!

Marta Rojals-www.vilaweb.cat