Ahir a la mani, tot i l'estonada parats i només veure'n una petita part, durant unes quatre hores només vaig sentir crits, en diferents formats, demanant la independència; ni un de sól per l'estatut.
Avui remirant la premsa i llegint declaracions, mirant videos a la zona de la capçalera, el 3/24... em sembla que alguns encara no s'han adonat del que va passar ahir.
No pot ser que el Conseller Nadal digui que havia sentit 'crits dispersos de caire discrepant'. Es referia als crits d'Independència o a algun que deia alguna cosa de l'Estatut?. Aquest senyor escolta o només parla?
No pot ser que un dirigent sindical (CCOO) parli de 'pactar un programa de mínims' i 'd'aprofundir en l'autogovern'.
No pot ser que la senyora Manuela de Madre digui que 'el camí a seguir és el de l'Espanya federal' i que 'ara anem per la resta de l'Estatut que encara ens queda'
Gràcies a l'intent del PSc d'intentar sabotejar el lema de la mani; penso que alguns ho van tenir encara més clar.
I a partir d'avui, què????
Del milió i mig als seixanta-vuit
11.07.2010 - Vicent Partla - Vilaweb
Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al Passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i només ha passat un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius a aconseguir i caminar cap a ells sense vergonya. I després que l'independentisme haja protagonitzat la més gran manifestació de la història el següent objectiu s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.
No cal que siguen del mateix partit tots. Ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden el que va passar ahir i donen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ja. No té cap sentit esperar més quan un vint per cent de la població del Principat és capaç de tirar-se al carrer un dissabte de juliol i no crida res més que independència!, independència! i independència!
Però alerta que ahir, junt amb aquest esclat d'independentisme mai vist, molta gent expressava també indignació davant la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent a les voreres mostrava la seua indignació per la distància existent entre polítics i manifestants -i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no ajudava precisament.
Una classe política, però, només existeix en democràcia si la gent la vota. I una classe política viu i treballa exactament perquè la gent la vota. No cal doncs invertir els termes car som nosaltres qui els fem possibles a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana a la tardor a veure si sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Seixanta vuit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada