dimarts, 9 d’abril del 2013

Silveretta (V)

Després de la gloriosa etapa d'ahir, avui la meteo havia de ser 'dolenta', però sembla que s'han equivocat i el dia surt clar, serà un senyal?
Sortim encarant-nos cap al cim del Silverettahorn, que dóna nom a la travessa i a la zona, tot passant sota uns seracs amenaçadors que ens fan anar una mica ràpid. Després d'una forta pujada i uns replans acabem d'arribar fins al coll on deixem els esquís per començar a pujar a peu cap al cim Silveretta.
La pujada es fa bé, però el tram final em sembla que no està prou bé (vaja, que em vaig 'cagar' una mica) i em quedo a pocs metres veient la creu i com en Marc arriba fins dalt.
Al coll ens trobem amb els companys que no han pujat i baixem altre cop fins a la glacera. El dia s'ha espatllat i mentre ells decideixen anar tirant cap al Silverettahutte, amb en Marc ens arribarem al Piz Buin, el cim més emblemàtic i difícil de la travessa.
Per arribar a la base ens encordem a la glacera, no sembla que hi hagi esquerdes a la vista, però en un atac de 'lucidesa' decidim treure la corda.
Un cop al peu, grampons i amunt fins que treiem la corda per passar el tram del diedre. Un cop superat anem pujant fins dalt sense complicacions, només amb una meteo que ja s'ha emmerdat gairebé del tot. Quatre fotos i avall fins als ràpels i la darrera pala fins als esquís.
Ja sembla que tot està fàcil, anar fins al coll i avall fins al refugi. Però aquest va ser el moment més delicat de la travessa. Fins al coll hi anem bé tot i que ja no es veu res i venta fort. Allà no veiem les traces de baixada i voltem seguint el GPS fins al coll 'bo'. Gairebé ens fotem una pala per sobre de la neu que hi havia i sense veure res. Parem, ens ho mirem bé amb el mapa i tornem al coll on decidim baixar per l'altra banda 'a veure què passa i on anem a parar' fins un lloc on comencem a trobar traces i agafem el bon camí. Tota el que queda de la baixada la fem amb les pells posades ja que la neu no és gens bona i no es veu res de res.
Quan vam arribar al refugi vam bufar ben descansats, Déu n'hi dó de l'etapa.
Del dia clar de l'inici de l'etapa no en queda res de res... no era un senyal.

3 comentaris:

Yáiza ha dit...

Noi, quines peripècies! Sort que sé que en vas sortir viu, sinó encara patiria llegint! =p

Albert ha dit...

Dona!! No és per exagerar però podríem dir que va anar 'del cantu d'un duro' de no sortir-ne gaire ben parats. Allò estava que se n'anava tot avall!!
Una mica de sort i de sang freda ens va anar bé per arribar a bonprt (o refugi)

Yáiza ha dit...

Crec que no és d'aquesta etapa, però t'he llegit parlar de "ràpels" a la baixada... mmmm... parlem dels mateixos ràpels de tota la vida?
El tema dels allaus no m'agrada gens! És el que menys m'agrada de fer raquetes, que existeixi aquest risc... Brrrr...