Alps de Lyngen - Kavringtinden

Dimarts, 30 de març

Kavringtinden - 1289m
Després de sortir del port de Djupvik i fer nit al port de Lyngseidet, ens disposem a fer aquest cim, que tot venint amb el vaixell es veia ben alt, desafiant, cònic.
Sortim del port, aquest cop sense filigranes, ja que hi ha un moll flotant.El capità Ona ens acompanya un tros pels carrers del poble fins que ens encarrila pel bon camí. Tot el primer tram anem resseguint uns recorreguts d'esquí de fons entre bedolls, fins que en arribar a un refugi, Skihytta, el bosc més esclarissat ens deixa veure bé el recorregut que hem de fer. Seguim tirant amunt entre traces fins que a la cota 700 parem a fer el nostre habitual te i agafem forces per la dreta pala que ens espera fins al cim. La pugem lleugerament decantats cap al llom que baixa a la dreta i amb voltes maries anem fent camí, amb el tram superior de neu dura.
Un cop a l'aresta l'anem resseguint amb alguna petita dificultat fins arribar a un tros planer però molt espectacular amb cornises penjant cap a una banda. Ens arribem fins al peu de la piràmide del cim, on deixem els esquís, per acabar d'arribar fins dalt. Les vistes, com sempre, espectaculars.
Tornem al collet, treiem pells i ens preparem per la baixada. L'entrada està bé, però prenem precaucions i anem baixant el primer tram d'un en un. Tornem a tastar una neu de somni que no ens deixarà fins que entrem al bosc, ja amb una neu més dura i força traces. Els companys catalans que ens venen al darrere, per la cresta, ens fan una foto baixant.
Arribem fins al vaixell esquiant pels carrers i la carretera.
Com cada dia, fem la nostra sopeta i ens disposem a navegar fins al port de Furuflaten, a unes dues hores. En Francesc ens demostra la seva habilitat portant el veler. Arribem sense contratemps, ens lliguem al moll i una altra nit que passem somiant amb neu pols i neu pols i neu pols i més neu pols....

2-1

Alps de Lyngen - Storhaugen

Dilluns 29 de març

Storhaugen (el gram llom) - 1142m
Després de passar la nit a Djupvik, força bé tot sigui dit, sortim a port i veiem que el dia està més o menys bé, d'aquí no tenim cap ressenya i decidim anar al primer cim que tenim davant. Creuem carrers, la carretera i passem pel costat del cementiri (fent algun comentari sobre la conservació dels cadàvers en aquest lloc). Fins aquí el camí és força planer i ara es comença a enfilar pel típic bosc de bedolls fins la cota 300. Una bona traça ens fa guanyar metres ràpidament. A la cota 700 parem a pendre un te i seguim amunt. Sembla que el dia es tanca i s'obre però molt menys que ahir, això pinta bé.
Al cim treiem pells amb una mica més de tranquilitat que ahir i ens fem fotos amb l'altre grup de catalans. Els primers girs de la baixada són de tempteig... poc després comença la festa: neu pols de somni, girs fins que les cames diuen prou, crits d'emoció, fotos i més fotos, videos... això és un festival. Fins i tot sembla que en sabem...
Tirem de dret fins a la platja, cosa que ens mereixerà una bona 'remada' fins tornar al vaixell. Quan arribem, un somriure de satisfacció es dibuixa a les nostres cares. Només per aquesta baixada ja ha valgut la pena venir.

1-1

Alps de Lyngen - Storgalten

Dissabte 27 de març

Embarquem al nostre veler, el Fri Flyt, i coneixem el nostre skipper, o sigui el capità, es diu Aarne, amb alguna d'aquelles lletres estranyes dels nòrdics i es pronuncia semblant a Ona... així que per nosaltres serà el Capità Ona.
Mengem una miqueta i ens passa revista a les instruccions de seguretat: les armilles, què fer si hem d'abandonar el vaixell, la cuina, com anar al lavabo (tot un art)... Quan acabem, treiem cordes i defenses i comencem a navegar creuant sota un dels ponts d'accés a Tromso.
El mar és una bassa d'oli i uns dofins ens van seguint amb els seus salts.
Anem resseguint la costa pel fiord Ullfsjorden, fins que ja de nit arribem a la població de Hammes, passem el port de llarg i amarrem a la factoria de peix de Sandneset, des d'on començarem demà la primera sortida. Ens lliguem al costat de l'Ocean Light, l'altre veler amb catalans capitenejat per l'Ivar, l'encarregat de tot aquest muntatge. Tots els dies anirem navegant més o menys junts.
La primera prova de mar l'hem passat bé, fins i tot hem cuinat i mengat (unes més que estranyes hamburgueses de peix) mentre el vaixell navegava.

Diumenge 28 de març

Storgalten (el gran porc) - 1219m
Quan sortim a coberta veiem que el cel està ben tapat, fa vent i ha nevat tota la nit. A coberta hi ha un parell de centímetres de neu. Per arribar a terra ens espera una dura feina: primer hem de creuar a l'altre vaixell i després pujar fins al moll. La marea està baixa i cal pujar els metres que hem anat perdent. Aquest procés l'haurem de repetir cada dia. Per sort quan arribem la marea està alta i no ens cal fer gaires filigranes per tornar al nostre 'refugi'.
Sortim pels carrers del poble, creuem una carretera, que ben bé podria ser una pista d'esquí, el pati d'una casa i comencem a tirar amunt per un esclarissat bosc de bedolls, més o menys fins a la cota 300. Aquí s'acaba el bosc i només neu. El dia és lletg, fa vent i la visibilitat no és gaire bona. Un grup davant nostre obren traça. Prop de la carena parem a posar ganivetes en un tram gelat i seguim fins al cim. A dalt anem molt ràpids a treure les pells i comencem a baixar. El primer tram per una neu no gaire bona i després va millorant, però la falta de visibilitat fa que no disfrutem gaire.

Abans d'arribar al vaixell parem a 'repostar' una mica.
Si tots els dies són així... això serà dur. El nostre capità ens espera amb una sopeta calenta i altres condiments.

Acabem de dinar i recollim tot bé. Hem de creuar la punta nord de la península de Lyngen i pot haver-hi molt de vent i onades, potser no podrem passar i hauríem de tornar a aquest port. Sortim els dos vaixells junts; primer tot va bé, però al cap de poc comencem a pujar a coberta, comencen els marejos, ningú parla, les onades piquen al casc, tots ben marejats a dalt anem aguantant com podem, la vista fixada en un punt de l'horitzó, al cap d'una estona la primera vomitada... per sort al entrar al fiord de Lyngen la cosa es calma i podem gaudir de les parets de roca i gel que cauen fins al mar. A la nit ja estem refets i sopem una mica. Sort de les biodramines que ens van salvar una mica. Quan ens lliguem al port de Djupvik, protegits del vent, respirem alleujats.

1-0

Tromso

Aixo es massa (de moment no hi ha accents, ni apostrofs, ni altres filigranes del catala).
Ahir, despres de tot el dia de vols i avions i aeroports vam arribar a Tromso. Sobta sortir de Barcelona a 20 graus i arribar a Tromso a 5 sota cero.
Avui hem fet una mica el turista, pujant a un mirador proper en teleferic i anant a veure besties a un zoologic.
Fa sol, sembla que es estrany, i la previsio es bona. D aqui a una estona embarcarem i aviam com ens va el tema, sobretot la navegacio, perque el tema de la neu ja el tenim controlat.

La Mola

Aquest cap de setmana ha estat tranquil, sense trepitjar neu (diuen que no estava massa bé el tema), i fent alguna cosa suau.
Diumenge, des de La Barata fins La Mola, baixada per la Carena de les Ànimes fins el camí de la Font Soleia, la canal de Santa Agnés i de nou a La Barata per la Canal del Pi Tort.
En algun tram la nevada passada ha deixat el bosc ben trinxat i cost de passar-hi si no és amb algunes acrobàcies.

Sortida tranquil·la amb bona companyia

Taga

El diumenge vam anar al Taga pensant que valia la pena aprofitar la gran nevada que hi devia haver per fer aquest cim del pre-Pirineu.
Veient com estava la cosa a l'arribar ens vam decepcionar una mica, tot i que es podia pujar i baixar tot sense treure's els esquís... però res de l'altre món.

Un cop fet el Taga vam decidir apropar-nos fins al Puig Estela, però vam parar al Puig de Coma d'Olla, ja que la baixada es veia bastant millor que des del Puig Estela. Aquesta baixada la vam fer ràpid per una neu que també canviava molt ràpidament; això sí, en algun tram de qualitat excel·lent, però no va ser la norma general.

Us deixo una foto de la part de dalt del Taga.

Fontblanca

Que amb tanta nevada quasi se'm passa que el dissabte vam estar al Fontblanca, a Andorra.
La pujada la vam fer per una molt bona traça, ja que el dia abans hi havien fet la prova per parelles del Campionat del mòn d'esquí de muntanya.
Al cim hi vam arribar a la vegada una bona colla, però la baixada la vam fer més tranquils per una neu que enganyaba força: tres dits de pols per sobre i gel a sota, molt perillós (alguns ho vam comprovar en persona).

Bona sortida, llàstima de no poder fer el descens de la pala directe pel mig.

més nevada

quin gust tenir un dia per passejar i descansar...

I una que m'agrada molt... quina raó que té el gran Quimi.

Nevada

Suposo que avui serà el tema de molts blocs, web's...

Només unes fotos.

Vall Fosca

Aquest dissabte hem participat a l'11ª edició de l'Open Vall Fosca.

Jo sóc dels que no m'agrada gens competir, però després que m'enredessin fa dos anys i que no hi pogués més que mig-participar, i després de veure l'ambient que hi havia, aquest any ens hi vam tornar a apuntar. Hi hem anat una bona colla i, tenint en compte el nostre nivell, ens ha anat prou bé i hem pogut acabar-la.

Els dies abans havia nevat molt i l'organització va canviar l'itinerari previst per un de més segur a la Vall de Filià, amb un desnivell acumulat d'uns 1500 metres.

Al final, a més d'acabar, també vam aconseguir no arribar els últims. L'unic que no em va agradar, i no és culpa de l'organització que va ser excel·lent, va ser tota la merda que han deixat a la vall del projecte de pistes d'esquí. Pujar envoltat de pilones i tubs no és gaire agradable. I ara la neu ho tapa tot, però a l'estiu deu ser una pena...

D'aquí dos anys aviam si ens hi tornem a apuntar

Matagalls

El dissabte havíem d'anar a fer la travessa dels tres colls, a la zona de Núria, però entre les ventades dels dies passats, la meteo poc clara i que si allaus amunt i allaus avall, doncs resulta que algú va veure el Matagalls ben nevat i vam decidir anar-hi.
Va ser un d'aquells dies que, coses que passen (mai,) vaig canviar els esquís per les raquetes; i la vaig encertar. De fet les raquetes es van quedar al cotxe mentre pujàvem caminant sense massa problemes.
Un parell que van decidir pujar amb els esquís ('segur que a dalt hi ha neu') els van haver de carregar bona part de la pujada i quasi tota la baixada.
Uf!! Per sort la vaig encertar...

Durro

Aquest cap de setmana hem voltat per aquesta zona del Pirineu que teníem una mica abandonada.

La falta de neu a cotes baixes i el mal temps de dissabte ens fa voltar en una primera pujada al Pic de Raspes Roies. Al baixar ens encarem cap a la Pica del Cerví de Durro, on arribem amb els grampons als peus i enmig d'una forta ventada.

El diumenge encarem el Corronco. Escàs de neu al tram inferior i amb més neu però molt regelada i crosta a la part superior. És el que hi ha.

Kurt Diemberger

Ahir vaig poder anar a una xerrada d'una de les llegendes de l'alpinisme mundial, l'austríac Kurt Diemberger.

Ens va parlar, en una curiosa barreja de català-castellà-italià-alemany del 'setè sentit' i dels esperits de l'aire que ens acompanyen sempre a la muntanya, tot amenitzat amb curioses anècdotes i trossos de les pel·lícules que filmava (amb una càmera de les d'abans). Te n'adones que tots aquells pioners sí que eren grans, amb les seves botes de pell i els seus piolets de fusta. Què farien amb la tècnica i el material d'avui?

Kurt (78 anys) és una de les llegendes de l'alpinisme actual, ja que és dels pocs humans, i que encara estigui viu, que té a la seva butxaca la primera ascensió de dos dels cims, de 14 que n'hi ha, de més de vuit metres: el Broad Peak(8047) i el Dhaulagiri(8167), a més del Makalu, l'Everest, el Gasherbrum II i el K2.

Va compartir amb un dels grans entre els grans la primera ascensió al Broad Peak, l'any 1957: Herman Buhl, que pocs anys abans havia fet la primera ascensió, i en solitari, al Nanga Parbat. Van marcar el que haurien de ser les grans expedicions al l'Himàlaia i el Karakorum; les ascensions en estil alpí: ni portejadors, ni cordes fixes, ni campaments fixes (de fet, quasi van pujar en estil alpí, ja que van muntar campaments d'alçada). A més van haver de repetir l'ascensió perquè en el primer atac es van quedar en un avantcim uns pocs metres més baix. Van baixar al camp base, van descansar i els quatre membres de l'expedició van tornar al cim, acompanyant Kurt a un Herman Buhl que s'havia anat retrasant en l'atac al cim. Pocs dies després, en un atac a un cim proper de més de 7000 metres, el Chogolisa, Herman es separava uns metres de la traça enmig de la boira i la cornisa on era es precipitava al buit, desapareixent per sempre. Herman Buhl al Broad Peak, el K2 al fons

Ens va parlar de la seva experiència el 1986 al K2, on després de fer cim i veure's sorpresos per una tempesta, un grup d'alpinistes queden retinguts a l'espatlla (8000m) durant cinc dies. Només ell i un altre alpinista aconsegueixen baixar. La seva companya de cordada i de filmació, Julie Tullis, mor en aquest campament.
El llibre que va fer "K2, el Nus Infinit" no deixa indiferent. El recomano.

Al final podem llegir:" Alguns em pregunten: tu que has perdut amics allà a dalt..., vols tornar als cims de l'Himàlaia?. Esperen un no. Però jo no només he perdut a aquestes persones, jo he viscut amb elles allà a dalt. Elles mateixes van trobar la seva vida allà"Pelbe, el Nus Sense Fi, un dels vuit símbols de la sort, representa la inacabables cadena de la reencarnació i el caràcter fugaç del temps.

Pic d'Entor (i altres coses)

Un cap de setmana variadet:
Dissabte al matí el dediquem a fer un trasllat de pis d'un amic. Quan 'acabem' la feinada i com que estem al Berguedà ens acostem a Massella per fer una pujadeta a la Tossa. Comencem una mica abans de les quatre de la tarda, bona hora, i poca estona després es posa a nevar, anem tirant amunt fins que ens sembla que ja està bé i baixem. Pensàvem que estàvem una mica malalts de fer aquestes coses a aquestes hores, però la malatia deu estar més estesa del que ens pensem: quan estem arribant a baix, a quarts de sis, encara anem trobant grups de gent que tiren amunt amb els esquís...

Diumenge volíem anar a la Coma de Varilles, però la pista està tancada després de Ransol i canviem de plans per xupar traça d'una bona colla que ens van davant i que ens portarà fins al Pic d'Entor. Fem una primera baixada, i la neu està tan bona... que no ho dubtem, tornem a posar pells i altre cop amunt (a la foto podeu 'intuir' la cara d'alegria abans de començar el segon descens). Acabem, però, al bosc i aquí comença el campi-qui-pugui fins arribar a la carretera que altre cop ens baixarà al cotxe. Amb accidentat inclós (esperem que no sigui res i es recuperi ben aviat)

Per fi una sortida com toca!!!

Bastiments negre

Hi ha dies que penses que millor hagués estat no sortir de casa.

El tema ja va començar el divendres al vespre: que si risc d'allaus 4, que si accident a Masella, que si hauríem de canviar el lloc de la sortida.
El dissabte ja ens veus a les sis del matí decidint on anem: al final decidim provar el Balandrau: si hi ha tanta neu allà és un lloc segur.
Arribem i realment hi ha un risc 3 o més, però d'ensopegar amb alguna pedra, perquè de neu...
Decidim anar cap a Vallter i fer un cim mai intentat: el Bastiments. Ens preparem i sortim amunt a bon ritme.
Després de mitja horeta m'adono que m'he deixat el polar al seient del cotxe... però no farà vent, aquí mai en fa.
Decidim fer una pala per la zona del mig de les pistes, i com que al llom de dalt no hi ha neu treiem pells i avall. Ensopegada amb una pedra amagada, castanya i l'espatlla una mica tocada.
Arribant al coll de la Marrana, uns pans sota els esquís impressionants, cosa que fa que torni a anar per terra un parell de cops i hagi d'arribar al coll a peu.
Seguim amunt i una placa de neu gelada em fa relliscar uns quants metres cap avall de cul i de cara, fins que en una neu més tova puc parar.
Arribat a aquest punt trec pells i me'n vaig cap al cotxe, crec que per avui ja he tentat massa la sort. Almenys a la baixada no vaig tenir cap incident més.

La zona, en general, presentava un aspecte bastant lamentable de neu. Com segueixi així... els jocs del 2022 no sé pas on els faran.

I per últim només recordar que hi ha experiències que no tenen preu: anar a 'buidar' darrere un pi i que et passin per davant un grup de sis noies fent un curs d'alpinisme. I que un 'amic' en fagi una foto... Ja ho deien els de la Mastercard, no?

2 anyets !!

Doncs sí, el bloc acaba de fer dos anyets. El primer molt més fructífer que el segon però... és el que hi ha.

Com a resum ràpid:
· 2985 visites
· Post més llegit: Mont Meru i Kilimanjaro - dades pràctiques
· En segon lloc: Jacuzzi al Puigmal
· I el que més m'ha agradat d'escriure i que vaig riure (i ric) molt: Fiambala (i just avui hi tornen a ser!!)

I espero que continuï una mica més.

Feixant del Montsec

Itinerari vertiginós, superb, senzillament extraordinari, un dels millors i més espectaculars que es poden fer dins de la categoria d’excursionisme.

Així comença la ressenya d'un bon amic referint-se a aquesta ruta, i no es queda pas curt. Aquest diumenge passat i vam estar gaudint d'un bon dia, que va començar nevant, que va quedar ben clar i que després va acabar una mica tapat... i amb un bon dinar.

Amb una foto, una visita a la ressenya (imprescindible) i el recorregut, jo en vaig tenir prou per anr-hi:

Bici-Vici

Després de tants caps de setmana anant en bici, que no dóna ni temps per parar a fer una foto, ahir vam fer una ruta força xula d'uns 50km, anant des de Rubí fins la Casa Nova de l'Obac i tornada per Matadepera. Ens ho vam passar molt bé, tot i que vam fer algunes bufades. I també vam tenir un moment per parar i fer alguna foto.

Avui una volteta per La mola, però el matí no acompanyava gaire i no l'hem allargat massa. Aquí podeu veure l'itinerari.

I no oblideu ser bons nois i respectar el medi ambient. Nosaltres vam col·laborar en el reg d'un camp de golf.

Roca de l'Auró

Fa uns quants dies que tinc això una mica abandonat, així que provarem de posar-hi remei.

Després d'uns dies de BTT i de provar la 'nova joguina', sobretot fent sortides en bici; avui hem fet aquesta excursió a prop del Santuari de Queralt, al Berguedà.

Una sortida ben variada, amb algun tram de desgrimpada per donar-li una mica d'emoció, i per uns llocs totalment desconeguts.

Us deixo l'itinerari perquè el pogueu veure... (i comprovar que les 'joguines' donen per molt)

Arriben els reis...

... els d'Orient, no us penseu, eh!? Els altres ni veure'ls.

Doncs que després del dia que vam passar per poder arribar al Refugi JosepMª Blanc la setmana santa passada, xupant traça d'uns navarros que sabien on anaven (duien GPS) i quedar ben trinxadets i remullats vaig fer el propòsit de comprar-me un GPS el és aviat possible després de l'estiu.

I amb un escrit avançat als Reis Mags sembla que m'han escoltat i acaba d'arribar...

Menorca

Un cap de setmana llarg a Menorca, evidentment res de muntanyes, tot i que vam fer l'ascensió al Toro (en cotxe).
I unes fotos.

Korgenevskaya 7105 - punt i final

Després d'uns dies d'anar paint tota la moguda i d'anar escrivint el que vam fer, a mode de guia turística, doncs arriba el resultat.
Ja he acabat l'escrit-ressenya de l'expedició i us el penjo perquè el pogueu utilitzar si algun dia us voleu acostar per aquells paratges.
Moltes gràcies al David, per revisar-me tot el darrer tram d'ascensió i passar-me algunes fotos.
També gràcies al Rafa, el meu company de viatge, i amb qui he compartit, i espero seguir fent-ho, moltes altres aventures a la muntanya.
Al Xabier i al Matías per 'adoptar-me' temporalment; Dasbrave!!! (s'escriu així?)(m'acaben de fer arribar que s'escriu Na Zdravý. Així ningú s'enfada).
També al Ramon, per ajudar, i molt, en la 'repatriació'
Al Carles, queda pendent una esquiadeta, no? (i de pas unes classes)
A l'Endika i a l'Asier, per la seva força, les seves xerrades i el seu embotit a Dushanbe. Llàstima del Comunisme.

Us podeu baixar, també, l'arxiu des d'aquí. En podeu fer difusió i passar-lo a qui li serveixi d'alguna cosa.

Rosa dels vents a La Mola de Sant llorenç

L'altre dia vaig pujar a La Mola a estirar una mica les cames i de pas veure la nova rosa dels vents que hi han posat.
No sé quina mania tenen algunes persones/entitats en fer-se notar, i més encara en llocs on el que caldria fer és tot el contrari, intentar passar el més desapercebuts possible.
A dalt de La Mola ja hi havia una rosa dels vents ben maca, petita, discreta, que 'sempre' havia estat allà. Ara uns 'senyors', de Caixa Sabadell, han decidit que com què és el seu 150 aniversari ells, es veu que són 'benefactors' del Parc (Diputació...) i a més l'altra que hi havia també l'havien pagat ells, doncs que treuen la Rosa dels vents 'de sempre' i en posen una de nova, així, amb dos collons!!!
I a les entitats no sen's deixa posar cap placa per res enlloc del Parc, ni baixar el pessebre a l'Avenc de Castellsapera, que es veu que hi ha uns rat-penats que s'estressen, ni equipar vies d'escalada, ni... Però plantar una nova rosa dels vents al cim, cap problema.
Suposo que quan algun altre 'benefactor' fagi anys decidiran treure aquesta i posar-ne una de més gran encara, i així anar fent. Al final una rosa dels vents que envolti tot el monestir seria molt original

Aviam quan dura; l'antiga no tenia cap ratllada, ni pintada,només mostrava algun signe de passar tant de temps dormint al ras, però aquesta és perfecta per seure-hi al damunt, parar-hi la taula i fer el dinar, posar-s'hi d'empeus per ser més alt, fer-hi uns grafitis...

Suposo que no cal que digui que no m'agrada.(em dec estar fent gran)