Canada (VI) - Victoria i Vancouver

Per acabar aquesta llarga volta per l'oest del Canada dediquem un parell de dies a visitar cadascuna d'aquestes dues ciutats: Victoria, a l'illa de Vancouver, i Vancouver, capital de la British Columbia, ja al continent.
(Si algu vol veure tot el que hem fet, que es descarregui aquest arxiu i l'obri amb el Google Earth)

Per acabar sent tipic doncs posare un a foto d'allo mes tipic de cadascuna.

Ah!!! I al final si que vam veure un os 'de veritat'

Canada (V) - Tofino

Sortim de Port Hardy en direccio sud, avui anem fins a Parksville, a la riba est de l'illa de Vancouver. Els primers kilometres tot es com fins ara, poca gent i molt bosc, pero a partir de Campbell River el tema s'anima i sembla que anem tornant a la civilitzacio; tot seguint les platges de la costa.
L'endema anem fins a Tofino, a la costa oest de l'illa, per estar un parell de dies al Pacific Rim National Park; un bonic parc (com diu el nom ;-)) on el que dominen son les platges de sorra fina i closques i les postes de sol al Pacific.

Canada (IV) - Inside Passage; de Prince Rupert a Port Hardy

La jornada d'ahir va servir per fer molts kilometres sense haver de conduir. Vam anar de Prince Rupert fins a Port hardy en ferry, el Northern Expedition, a traves del Inside Passage, una travessa entre canals bastant estrets que va vorejant tota la costa oest del Canada entre aquestes dues poblacions. A les 5'30 del mati ja s'ha d'estar al port per embarcar i sortir a les 7'30. Despres d'un viatge de quinze hores s'arriba a Port Hardy, fent les darreres dues-tres hores per mar obert; aixo vol dir que el vaixell es mou una mica... Abans d'arribar vam disfrutar d'una posta de sol maritima ben xula.
Avui hem anat a Telegraph Cove, un port historic amb casetes de fusta construides amb pilars dins de l'aigua... i ha estat el primer lloc on hem hagut de pagar per tot: aparcar, el museu...; cosa que evidentment no hem fet ;-)
Per la tarda, visita a Port Hardy, que hem acabat rapid ja que no hi ha gaire a veure i a les sis ja ho tanqen tot. Pero es veu que era festa major i hem fet una visita, molt rapida, a la fireta del poble.

Canada (III) - De Jasper a Prince Rupert

Poc a dir de tota aquesta etapa, 1200km, que fem en dos dies.

El primer dia, uns 800km, de Jasper a Smithers, passant per Prince George i 'gaudint' durant molts kilòmetres de la forta calor i de la fumera d'un dels molts incendis forestals que es veu que hi ha per aquesta zona habitualment.
L'endemà dediquem una part del matí a visitar les Babine Mountains, i després fem els 400km que ens quedem fins a Prince Rupert, ja a la costa del Pacífic. El camí va seguint el riu Skeena, que anem veient com es va fent gran fins arribar a la seva desembocadura.
Avui un dia de 'descans' a Prince Rupert, altre cop amb el cel tapat i pluja, tot i que pel matí hem fet una volteta. Demà hem de matinar per agafar un ferry que, en unes quinze hores, ens portarà fins a port Hardy, al nord de l'illa de Vancouver.

Canada (II) - Jasper

Deixem Lake Louise i encarem cap a Jasper seguint la Icefields Parkway, una carretera plena de paissatges, llacs i els camps de gel de la glacera Columbia. Tota ella és un seguit de meravelles naturals. La llàstima és que la major part del dia està plovent i ben ennuvolat, i no podem veure 'tot el que hi ha'. Un cop arribem a Jasper ens instalem en unes cabanetes i preparem els dos propers dies de sortides i visites.
El primer dia anem fins al Mt Edith Cavell i al Angel Glacier. L'excursió permet veure tota aquesta glacera i un llac als seus peus ple de troços de gel.
Per la tarda volem agafar el telefèric de Jasper, que puja dalt d'una muntanya, però està ple i ens hem d'esperar massa; canviem de plans i anem a veure un parell de llacs, el Piramyd i el Patricia, i després fem una passejada fins al lloc anomenat Old Fort, on es té una bona vista del poble de Jasper i els voltants.
L'endemà al matí sí que pugem amb el telefèric, i després ens desplacem a la zona del Maligne Canyon, on fem l'excursió recorrent-lo de dalt a baix. Per la tarda anem a veure el Medicine Lake i el Maligne Lake.
I com que demà ja marxem i ens espera una llarga kilometrada ho celebrem amb un gelat a Jasper i amb unes cervesetes a la cabana, tot veient passar un wapiti per davant nostre.

L'ós encara no l'hem vist

Canada (I) - Banff i Lake Louise

A partir d'ara i d'avui, una mica del que anem fent pel Canada (ja veieu que no tenim accents...)

Despres de moltes hores a l'avio arribem a Calgary al vespre, on passem la primera nit. L'endema, ja amb el nostre cotxe (amb canvi automatic), enfilem cap a Banff.
Abans d'arribar-hi ens desviem cap al llac Minnewanka, on fem una passejadeta pel Jonhson Lake, veiem el Two Jack Lake i finalment el mes gran, el Minnewanka. Alla gaudim del 'Rocky weather': sol-pluja-sol i pluja... Per tant decidim fer una visita, sota cobert al poble de Banff, abans d'instalar-nos. Decidim anar a veure uns rapids del riu propers... i els vam veure, i tambe ens vam mullar (una miqueta).

L'endema, al Bow Valley, vam anar al Johnston Canyon, a veure les seves cascades, i al final vam pujar fins al Ink Pots, on vam poder gaudir del sol i de les vistes. De baixada... una altra remulladeta. A la tarda vam pujar amb un teleferic fins al Pic Samson (amb mes pluja i sol). Ben d'hora al mati deixem Banff i anem fins a Lake Louise, on fem una llarga i bonica excursio (amb sol) al Lake Agnes, al Big Beehive (un mirador) i acabem al Plain dels six glaciers. Despres de dinar arribem al Chateau de Lake Louise, a punt de pluja...pero avui no tocava mullar-se. I avui el dia ja s'ha aixecat definitavament plujos, pero ens hem desplaçat al Yoho National Park, on... sabeu que hi ha?? doncs si, llacs i cascades: Emerald Lake i Takkakaw falls. Aqui si que ens hem mullat!!! Per la tarda hem anat fins al Lake Moraine... fantastic!!!! I tot aixo amanit amb besties i bestioletes... pero encara no hem vist cap os...existiran??? o seran una llegenda??? Apa-li! Fins aviat, espero!!

La Porta del Cel

Ja fa uns quants dies que vaig fer aquesta travessa per la zona de l'Alt Pallars i l'Arieja, i no havia escrit res... doncs aquí una mica de 'literatura'
Es tracta d'una volta circular d'uns 60km que enllaça el poble de Tavascan, les Bordes de Graus i els refugis de Certascan, Pinet i Vallferrera. Es pot fer en menys de 24 o 36 hores, només els màquines i els que no volen veure el paissatge, o en travessa dormint als refugis en 5 dies.

La majoria de la gent comença a Tavascan i el primer dia es puja, en poc més d'una horeta, fins a les Bordes de Graus, on et donen la samarreta, el mapa i la 'cartilla de pas' on hauràs d'anar segellant als punts de control. També et trobes amb la gent que compartirà el camí amb tu durant els quatre dies que queden.

El segon dia és senzill: una pujada fins al Pic de Certascan i una baixada fins al refugi del mateix nom. L'únic inconvenient és que la pujada és de 1500m de desnivell. Per sort la baixada és bastant més curta. Es passa per Noarre i pels Estanys Blaus, abans d'arribar al Coll de Certascan i al Pic de Certascan. La baixada és fàcil fins al refugi de Certascan, a la vora del llac del mateix nom, que és el més gran del Pirineu.El tercer dia és una etapa complicada per la 'navegació', ja que s'han de creuar quatre valls diferents amb les seves corresponents pujades i baixades. A partir del Port de l'Artiga s'entra a l'Arieja i en la darrera part les marques de sender són escasses (borrades pels caçadors francesos). El dia va estar tapat i plujós bona part del matí, però al final es va arreglar una mica i va fer l'etapa una mica més cómoda. La part final, amb el refugi de Pinet sempre a la vista és fa bastant llarga.
El quart dia només s'ha de pujar a la Pica d'Estats i baixar al Refugi Vallferrera. Aquest tram l'he fet diverses vegades i decideixo fer 'de propina' els cims del Montcalm i del Verdaguer. La baixada la faig per la Punta Gabarró i pel Rodó de Canalbona i el Pic de Canalbona, per anar a enllaçar amb la ruta, poc transitada, de la Vall d'Areste. A l'Estany d'Areste cal parar i fer una remullada, de peus ni que sigui.El cinquè i últim dia és una bona pallissa, sobretot la baixada fins al poble de Tavascan. Cal sortir del Refugi Vallferrera i anar a trobar la pujada fins a l'Estany de Baborte. Un cop allà es veu el que ens queda fins la Collada de Sallente.Baixarem una mica per l'altre costat i nova pujada fins al Coll de la Llacuna. Des d'aquí i una mica més amunt farem el cim de la Roca Cigalera, amb fantàstiques vistes de bona part del recorregut dels tres darrers dies.
I d'aquí 'només' ens queda una baixada, uns 1800 metres, fins al poble de Tavascan, passant per la Cabana de Boldís.

Oberland

Una mica de crònica d'aquesta setmana a l'Oberland (Suïssa)Després d'un llarg dia de viatge, un fort aiguat ens rep al poble de Grindelwald. Per sort trobem una mena d'alberg on passar la nit i ens estalviem muntar la tenda, la mullena...

Al matí, la primera clatellada per pujar amb el tren-cremallera fins al Jungfraujoch. Des d'àllà comencem la primera ascensió que ens ha de portar al cim del Monch, un quatre mil proper a l'estació i en principi bastant assequible; però ens el trobem en unes condicions que ens hi fan estar més del que prevèiem. Tot i això l'aresta del cim, ben esmolada, ens agrada d'allò més.

A la baixada hem de fer alguns ràpels aprofitant unes grans estaques que trobem, i que ens permeten baixar amb una mica més de seguretat.Un cop al camí turístic, hauríem de seguir baixant fins al refugi de Konkordia, però l'hora que és ens fa anar a mirar si hi ha lloc al proper refugi del Monch. Tenim sort i hi podem passar la nit.

Un bonica sortida de sol ens rep baixant cap a Konkordia per una llarga glacera. A la part baixa ens la trobem ben oberta i amb molt de gel. En alguns llocs no es pot creuar i perdem una mica de temps intuïnt el camí pel mig del gel. Un cop sota el refugi, que s'hi arribaria per una llarga pujada amb escales metàl·liques, ens encarem cap al Gruenhornluecke, un coll que es permetrà arribar fins al refugi del Finsteraarhorn.L'endemà pujarem al Finsterarhorn per una camí fàcil al principi però que es va complicant: gelera pendent amb gel viu, esquerdes, algun pont de neu que sen's trenca al posar-hi el peu i que ens fa voltar buscant el camí, vent, i una cresta final entretinguda. La vista de dalt, tot i que una mica tapat, deixar intuir la privilegiada posició d'aquest cim.A la part final de la glacera trobem uns quants projectils deixat per l'aviació suïssa, en les seves pràctiques de tir que es veu que fan per aquestes glaceres.

I ho celebrem al refugi amb una cervessa (big). L'endemà tornem a desfer el camí fins al refugi del Monch, on ja havíem passat la primera nit i, si el temps acompanya, poder fer algun altre cim. Quan les boires s'aixequen ens regalen una bonica vista del Finster.El camí es fa pesat, però almenys ja sabem el què hi ha, i anem més tranquils. Algunes esquerdes s'han obert i en dos dies alguns trossos han canviat, però arribem bé a l'estació del tren. Aquí fem una parada per fer el turista i visitar la cova de gel, i les seves estàtues, el mirador... tot envoltats de japonesos, indis i pakistanís amb mal d'alçada i més morts que vius.
A la nit cau una forta tempesta amb llamps i trons, aigua i molt de vent, però el matí s'aixeca mig obert. Intentarem pujar el cim del Walcherhorn, un tres mil proper.Sortim decidits però perdem la traça, ens fiquem en un camp d'esquerdes tapades i com que hem d'agafar el tren abans de les dotze si no volem pagar més, decidim fer mitja volta i anar cap al tren i després a Grindelwald.

I un cop al poble muntem la tenda escapant just de la pluja, ens dutxem (que després de cinc dies ja toca), anem a fer una volta i per la nit acabem la sortida amb una fondue.
I l'endemà el viatge de tornada.

Hi vam anar els quatre 'magnífics'

No se n'enteren o no se'n volen enterar?

Ahir a la mani, tot i l'estonada parats i només veure'n una petita part, durant unes quatre hores només vaig sentir crits, en diferents formats, demanant la independència; ni un de sól per l'estatut.
Avui remirant la premsa i llegint declaracions, mirant videos a la zona de la capçalera, el 3/24... em sembla que alguns encara no s'han adonat del que va passar ahir.
No pot ser que el Conseller Nadal digui que havia sentit 'crits dispersos de caire discrepant'. Es referia als crits d'Independència o a algun que deia alguna cosa de l'Estatut?. Aquest senyor escolta o només parla?
No pot ser que un dirigent sindical (CCOO) parli de 'pactar un programa de mínims' i 'd'aprofundir en l'autogovern'.
No pot ser que la senyora Manuela de Madre digui que 'el camí a seguir és el de l'Espanya federal' i que 'ara anem per la resta de l'Estatut que encara ens queda'

Gràcies a l'intent del PSc d'intentar sabotejar el lema de la mani; penso que alguns ho van tenir encara més clar.

I a partir d'avui, què????

Del milió i mig als seixanta-vuit

11.07.2010 - Vicent Partla - Vilaweb

Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al Passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i només ha passat un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius a aconseguir i caminar cap a ells sense vergonya. I després que l'independentisme haja protagonitzat la més gran manifestació de la història el següent objectiu s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.

No cal que siguen del mateix partit tots. Ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden el que va passar ahir i donen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ja. No té cap sentit esperar més quan un vint per cent de la població del Principat és capaç de tirar-se al carrer un dissabte de juliol i no crida res més que independència!, independència! i independència!

Però alerta que ahir, junt amb aquest esclat d'independentisme mai vist, molta gent expressava també indignació davant la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent a les voreres mostrava la seua indignació per la distància existent entre polítics i manifestants -i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no ajudava precisament.

Una classe política, però, només existeix en democràcia si la gent la vota. I una classe política viu i treballa exactament perquè la gent la vota. No cal doncs invertir els termes car som nosaltres qui els fem possibles a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana a la tardor a veure si sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Seixanta vuit

Hi aniré...

... no per demanar que ens 'tornin' un Estatut que ja va nèixer amb 'poca vida'.
Hi vaig per demanar INDEPENDÈNCIA!!!!!

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d'història
i un res de res d'allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l'entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M'acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d'ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n'allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l'estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d'un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t'estimen. Deixa de guerrejar
i allibera'ls d'un cop. Jo me'n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T'ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

'Comiat', Joan Colomines, 1968

Pic de Lavans

Una de les poques arestes que em quedaven per fer a la Vallferrera, la que va des del Port de Boet fins al Pic de Lavans.
La veritat és que me l'esperava més senzilla i algun dels trams és força aeri i delicat. Si es vol fer, cal anar amb compte, tot i que es pot fer l'accés a la part final pel vessant francès. Sens dubte que aquest via no es convertirà en una clàssica però pot ser una bona opció per iniciar-se en les crestes: aproximació còmoda, no molt llarga i roca no del tot dolenta i que permet sempre trobar punts on progressar.
La baixada la faig per la via normal del Port de Medacorba i els estanys de Baiau.

Les vistes des del cim de tot el Circ de Baiau i de les muntanyes franceses és excel·lent, així com d'altres llocs més llunyans.
I a primers d'estiu tot és ple de bestioles: vaques, cavalls, ovelles, cabres, isards i uns voltors que veig volar i que puc 'sorprendre' a mitja cresta.