dijous, 22 d’abril del 2010

Samaranch és la prova


22.04.2010

La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'

És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.

Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.

Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

dimecres, 21 d’abril del 2010

dilluns, 19 d’abril del 2010

Gerber - Amitges - Saboredo

Per aquest cap de setmana ens proposem fer aquesta volta prenent com a base el refugi Mataró, al capdemunt de la Vall de Gerber. Costa trobar companys i al final només som dos.
Sortim de l'aparcament de La Peülla, al vessant pallarès del Port de la Bonaigua, just al límit de la neu, tot i que apurant quasi es podria baixar fins al refugi de les Ares. El primer tram, un marcat flanqueig ens fa anar amb compte, ja que es veuen moltes purgues, és tard i el sol apreta i és un lloc típic per on baixa la neu. Sense problema arribem a l'estanyola de Gerber, on entrem a la vall que anirem remuntant fins al refugi Mataró. L'estany Gerber ens el trobem encara ben gelat i el creuem pel mig, no sense comprovar abans la fiabilitat de tot plegat. Arribem al refugi sense problemes 'seriosos'(veure el final de l'entrada)
Allà ens trobem amb dos esquiadors més, uff!! sort!! ja que en creuar-nos pel camí amb més gent ens havien dit que pujaven un grup de quinze... ja parlàvem de qui faria nit al carrer, perquè el refugi és una bona llauneta de sardines.
Passem la tarda i pel matí sortim cap al coll del Bassiero. Anem tan decidits per una pala que hi va directa que quan som a dalt veiem que ens toca baixar fins al peu del coll i que el camí més ràpid era seguir per la vall. La pujada al coll la comencem amb els esquís però l'acabem amb grampons. El tam que ens queda fins al cim es veu perfecte.La baixada la fem anant a buscar el Port de Sant Maurici, que remuntem amb els esquís als peus. Veiem la baixada amb una mica de pedra, però poc tros; després ens llencem per una neu regelada molt bona que ens porta fins a sobre dels estanys de Ratera.Aquí ve la segona encigalada del dia, ja que hem baixat massa i quedem mig penjats per poder arribar abaix de tot. Amb algunes filigranes ho aconseguim i comencem a remuntar de nou fins al Port de Ratera. La calor és brutal i ens fa suar moltíssim. Quan arribem al Port, descartant el Pic de Ratera, ens llencem per la Vall de Saboredo fins quasi el refugi, ja que ens sembla millor tornar a posar pells sense baixar tant i començar la darrera remuntada del dia fins al coll del Llac Glaçat.
Aquesta pujada ens acaba d'exprèmer les darreres forces per la forta calor i perquè ja anem una mica tocadets. Per fi, veiem el coll del Bassiero, per on havíem pujat al matí i el refugi Mataró, on tenim algunes coses que hem de recollir.
La última remuntada, a peu, fins al refugi ens remata. Allà fonem una mica de neu i ens fem alguna cosa per beure, recollim i cap avall... que anem tard!!
Fins a l'Estany de Gerber la baixada és bona i la neu, tot i que transformada es deixa fer, però a partir d'aquí ens quedem clavats molt sovint i el tram final, amb molt de flanqueig sen's fa 'dur', però aconseguim arribar amb els esquís posats.
I pel final deixo una de les sorpreses agradables de la sortida: a la pujada ens creuem amb un gall fer que, literalment, ens va 'atacar i ens va barrar el pas', fins i tot ens va 'perseguir' una estona. Suposem que defensava els ous o alguna cosa per l'estil, perquè sinó... També recordar que fem tota la sortida sense creuar-nos amb ningú en tot el dia, tot un luxe.