Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
dimarts, 24 de gener del 2012
dijous, 9 de juny del 2011
dimarts, 7 de juny del 2011
Belluga el cul
06.06.2011
Marta Rojals - Vilaweb
Canviar el món és complicadet, i no tothom vol canviar-lo de la mateixa manera. Per això, a les places, els indignats fan propostes perquè les votin assembleàriament ‘tu, tu, tothom’. Però, per les raons que sigui, no tothom pot assistir a les assemblees, i ja s’estén el rum-rum que, les decisions, només les prenen el ‘tu’ i el ‘tu’ en representació del ‘tothom’. Allò que gires el cap un moment i, ui, ja han fet i desfet. I ja hi tornarem a ser. Oh, és que el món és molt gran. Oh, és que anem a poc a poc perquè anem lluny. Molt bé, doncs aleshores també anem a pams.
Abans de les eleccions, quan els megàfons de la plaça de Catalunya fallaven com una escopeta de fira, de tant en tant s’alçaven veus multiflowers i proclamaven discursos plens com un globus de gas: ‘Tenemoç que çonreir máç’, ‘Queremoç çoñar en voç alta’, i els gossos sense lligar udolaven al cel mentre els amos aplaudien brandant les manetes a l’aire, i els qui venien de la feina i volien anar per feina bufaven i pensaven: Molt bé, xato, ja pots tornar-te’n a somiar al llit. I aleshores, entremig del fum, un noi galtaprim es va aixecar, va adreçar-se el pont de les ulleres i, amb un fil de veu, en va dir una pel megàfon que també començava fatal: ‘Si el diner és poder...’, i vinga bufs i més bufs dels bufadors. Però el nano continuà: ‘...el nostre vot útil és el consum’. Plaf! Una bufetada ens va despertar a tots. O almenys els qui el vam sentir.
Doncs, comencem: mentre a les places ens encomanem al poder col·lectiu per a capgirar el món, mentre hi debatem, discrepem, consensuem, pintem eslògans i signem manifestos, emportem-nos deures a casa.
Tema 1: activisme individual.
Desenvolupa el tema: nosaltres consumim, nosaltres decidim.
Qui ho diu, que només la unió fa la força? Tu decideixes què compres i a qui. No s’hi val a plorar per la dictadura dels intermediaris, a lamentar que al súper els enciams s’han doblat de preu: planta enciams al balcó, busca’t una cooperativa, compra directament al productor, no esperis que el pagès de Vilafanta t’instal·li una parada a la porta de casa, perquè això no passarà. Segur que ets prou llest per a saber com fer-ho. No s’hi val a queixar-te al cambrer del bar que els bancs són una colla de lladres mentre tinguis la domiciliació de l’adsl a la Faixa o al Bebebeà: busca’t la vida, coneix la banca ètica, tria i remena, per l’amor de déu, fes uns clics. No s’hi val a compadir-te que les multinacionals t’esclavitzen: informa’t i decideix, alimenta el comerç de barri, vesteix-te amb roba de l’any passat, aprèn a cosir, fes intercanvis, recicla mobles, comparteix cotxe, participa en una banca del temps, vés al cine que tu ja saps, tria programari lliure. No esperis que t’ho portin en safata, embolicat i amb un llacet per a tu. Ningú no ha dit que havia de ser fàcil.
Vinga, sigues responsable, fes els deures, belluga el cul.
Marta Rojals - Vilaweb
Canviar el món és complicadet, i no tothom vol canviar-lo de la mateixa manera. Per això, a les places, els indignats fan propostes perquè les votin assembleàriament ‘tu, tu, tothom’. Però, per les raons que sigui, no tothom pot assistir a les assemblees, i ja s’estén el rum-rum que, les decisions, només les prenen el ‘tu’ i el ‘tu’ en representació del ‘tothom’. Allò que gires el cap un moment i, ui, ja han fet i desfet. I ja hi tornarem a ser. Oh, és que el món és molt gran. Oh, és que anem a poc a poc perquè anem lluny. Molt bé, doncs aleshores també anem a pams.
Abans de les eleccions, quan els megàfons de la plaça de Catalunya fallaven com una escopeta de fira, de tant en tant s’alçaven veus multiflowers i proclamaven discursos plens com un globus de gas: ‘Tenemoç que çonreir máç’, ‘Queremoç çoñar en voç alta’, i els gossos sense lligar udolaven al cel mentre els amos aplaudien brandant les manetes a l’aire, i els qui venien de la feina i volien anar per feina bufaven i pensaven: Molt bé, xato, ja pots tornar-te’n a somiar al llit. I aleshores, entremig del fum, un noi galtaprim es va aixecar, va adreçar-se el pont de les ulleres i, amb un fil de veu, en va dir una pel megàfon que també començava fatal: ‘Si el diner és poder...’, i vinga bufs i més bufs dels bufadors. Però el nano continuà: ‘...el nostre vot útil és el consum’. Plaf! Una bufetada ens va despertar a tots. O almenys els qui el vam sentir.
Doncs, comencem: mentre a les places ens encomanem al poder col·lectiu per a capgirar el món, mentre hi debatem, discrepem, consensuem, pintem eslògans i signem manifestos, emportem-nos deures a casa.
Tema 1: activisme individual.
Desenvolupa el tema: nosaltres consumim, nosaltres decidim.
Qui ho diu, que només la unió fa la força? Tu decideixes què compres i a qui. No s’hi val a plorar per la dictadura dels intermediaris, a lamentar que al súper els enciams s’han doblat de preu: planta enciams al balcó, busca’t una cooperativa, compra directament al productor, no esperis que el pagès de Vilafanta t’instal·li una parada a la porta de casa, perquè això no passarà. Segur que ets prou llest per a saber com fer-ho. No s’hi val a queixar-te al cambrer del bar que els bancs són una colla de lladres mentre tinguis la domiciliació de l’adsl a la Faixa o al Bebebeà: busca’t la vida, coneix la banca ètica, tria i remena, per l’amor de déu, fes uns clics. No s’hi val a compadir-te que les multinacionals t’esclavitzen: informa’t i decideix, alimenta el comerç de barri, vesteix-te amb roba de l’any passat, aprèn a cosir, fes intercanvis, recicla mobles, comparteix cotxe, participa en una banca del temps, vés al cine que tu ja saps, tria programari lliure. No esperis que t’ho portin en safata, embolicat i amb un llacet per a tu. Ningú no ha dit que havia de ser fàcil.
Vinga, sigues responsable, fes els deures, belluga el cul.
divendres, 27 de maig del 2011
BCNeta
Si els voleu contractar per fer alguna neteja, ULL!!!! sembla ser que poc després de passar ells tot torna a quedar igual o més 'brut' que no era
VERGONYA
Avui a les 19h a Plaça Catalunya.
Veient aquest video, és el que acabo de sentir.
Vergonya de la policia que tenim (tot i que això ja fa temps que ho tenia). De la prepotència que demostren dia rere dia, de la xuleria dels seus caps militars i polítics (Puig's, Saures...). I encara ens volen fer creure que són la nostra, per això anava millor la nazi-onal o la guardia civil
Vergonya per uns polítics que perden el cul per un partit de futbol i aprofiten aquesta excusa per repartir llenya als que no van al seu rotllo.
Felicitats 'mossets' seguiu fent amics!!
Veient aquest video, és el que acabo de sentir.
Vergonya de la policia que tenim (tot i que això ja fa temps que ho tenia). De la prepotència que demostren dia rere dia, de la xuleria dels seus caps militars i polítics (Puig's, Saures...). I encara ens volen fer creure que són la nostra, per això anava millor la nazi-onal o la guardia civil
Vergonya per uns polítics que perden el cul per un partit de futbol i aprofiten aquesta excusa per repartir llenya als que no van al seu rotllo.
Felicitats 'mossets' seguiu fent amics!!
dimecres, 23 de febrer del 2011
Perdoneu...
Aquests dies mirant la tele i tota la moguda que hi ha pels països àrabs em 'sobten' alguns comentaris que es fan, tant per entrevistats com pels mateixos periodistes i ja no diguem pels polítics de torn... i em venen preguntes al cap.
1. Jaume Alguersuari:(ho poso com a cita textual però ho he amanit a la meva)"no podrem anar a còrrer a Bahrein, és trist que hi hagi aquestes revoltes a qualsevol lloc del món". Óstia, si hi ha revoltes no serà que la gent porta temps putejada i n'està farta???? és clar, corrent en cotxe i ple de calers aquests problemes no els deu tenir.
2. Seguim amb la F1. El Merlos del motor a fons;"s'ha anulat la cursa de Bahrein. Seria una indecència anar a còrrer en aquell país amb les desigualtats que hi ha". Collons!!!!! I l'any passat no n'hi havien??? I l'altre??? Tots ben calladets i a crema benzina, que allà els sobra.
3. Si no recordo malament tot això dels àrabs va començar a Algèria per un tema de injustícia social, preus encarits dels productes bàsics, atur...
A mi això em sona que, poc o molt, passa aquí. I per això es va fer una vaga aquí no fa massa. Un grup de gent molt més motivada que jo es van tancar i van proposar alternatives. És cert que al manisfestar-se van cremar un cotxe de la policia. I van sortir els polítics: els anti-sistema prenen el carrer!!, aquest cotxe l'haurem de pagar tots!!??...i després resulta que el que aquí no val, allà sí que val, es poden cremar coses, tirar-se rocs...
En tinc els ... d'aquest doble discurs.
4. I els polítics que no saben on van: fa dos mesos rebien el president d'Algèria amb tots els honors i tots els suports i ara l'han deixat tirat... I el mateix amb el Mubarak i...
Ahir el Gadaffi ja ho deia: 'jo trec els tancs al carrer i si cal em faran la pell...'(també versió lliure de les seves paraules) i tots exaltats per aquí. Però també ho deia ell: què van fer els xinesos a Tiananmen??? (perdoneu si no s'escriu així) I tots callats. I al Tibet??? I seguim tots callats. És que són una potència i és un assumpte intern. I podem seguir amb més exemples.
Óstia!! quina doble moral!!
Tot pel fotut interés i el caler.
I el parlament espanyol fent visites a Guinea, on també hi mana un dictador amb mà de ferro, per tenir privilegis en els recursos naturals.
Cal una mica més de moral universal i deixar-se de tantes tonteries.
Perdoneu... però algú ho havia de dir!!!
1. Jaume Alguersuari:(ho poso com a cita textual però ho he amanit a la meva)"no podrem anar a còrrer a Bahrein, és trist que hi hagi aquestes revoltes a qualsevol lloc del món". Óstia, si hi ha revoltes no serà que la gent porta temps putejada i n'està farta???? és clar, corrent en cotxe i ple de calers aquests problemes no els deu tenir.
2. Seguim amb la F1. El Merlos del motor a fons;"s'ha anulat la cursa de Bahrein. Seria una indecència anar a còrrer en aquell país amb les desigualtats que hi ha". Collons!!!!! I l'any passat no n'hi havien??? I l'altre??? Tots ben calladets i a crema benzina, que allà els sobra.
3. Si no recordo malament tot això dels àrabs va començar a Algèria per un tema de injustícia social, preus encarits dels productes bàsics, atur...
A mi això em sona que, poc o molt, passa aquí. I per això es va fer una vaga aquí no fa massa. Un grup de gent molt més motivada que jo es van tancar i van proposar alternatives. És cert que al manisfestar-se van cremar un cotxe de la policia. I van sortir els polítics: els anti-sistema prenen el carrer!!, aquest cotxe l'haurem de pagar tots!!??...i després resulta que el que aquí no val, allà sí que val, es poden cremar coses, tirar-se rocs...
En tinc els ... d'aquest doble discurs.
4. I els polítics que no saben on van: fa dos mesos rebien el president d'Algèria amb tots els honors i tots els suports i ara l'han deixat tirat... I el mateix amb el Mubarak i...
Ahir el Gadaffi ja ho deia: 'jo trec els tancs al carrer i si cal em faran la pell...'(també versió lliure de les seves paraules) i tots exaltats per aquí. Però també ho deia ell: què van fer els xinesos a Tiananmen??? (perdoneu si no s'escriu així) I tots callats. I al Tibet??? I seguim tots callats. És que són una potència i és un assumpte intern. I podem seguir amb més exemples.
Óstia!! quina doble moral!!
Tot pel fotut interés i el caler.
I el parlament espanyol fent visites a Guinea, on també hi mana un dictador amb mà de ferro, per tenir privilegis en els recursos naturals.
Cal una mica més de moral universal i deixar-se de tantes tonteries.
Perdoneu... però algú ho havia de dir!!!
divendres, 18 de febrer del 2011
dijous, 23 de desembre del 2010
Això és un cop d'estat
Vicent Partal - Vilaweb (23-12-2010)
Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.
La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.
Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.
Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.
Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.
I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.
El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.
Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.
La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.
Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.
Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.
Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.
I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.
El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.
dimecres, 22 de desembre del 2010
divendres, 29 d’octubre del 2010
divendres, 22 d’octubre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
diumenge, 11 de juliol del 2010
No se n'enteren o no se'n volen enterar?
Ahir a la mani, tot i l'estonada parats i només veure'n una petita part, durant unes quatre hores només vaig sentir crits, en diferents formats, demanant la independència; ni un de sól per l'estatut.
Avui remirant la premsa i llegint declaracions, mirant videos a la zona de la capçalera, el 3/24... em sembla que alguns encara no s'han adonat del que va passar ahir.
No pot ser que el Conseller Nadal digui que havia sentit 'crits dispersos de caire discrepant'. Es referia als crits d'Independència o a algun que deia alguna cosa de l'Estatut?. Aquest senyor escolta o només parla?
No pot ser que un dirigent sindical (CCOO) parli de 'pactar un programa de mínims' i 'd'aprofundir en l'autogovern'.
No pot ser que la senyora Manuela de Madre digui que 'el camí a seguir és el de l'Espanya federal' i que 'ara anem per la resta de l'Estatut que encara ens queda'
Gràcies a l'intent del PSc d'intentar sabotejar el lema de la mani; penso que alguns ho van tenir encara més clar.
I a partir d'avui, què????
Del milió i mig als seixanta-vuit
11.07.2010 - Vicent Partla - Vilaweb
Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al Passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i només ha passat un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius a aconseguir i caminar cap a ells sense vergonya. I després que l'independentisme haja protagonitzat la més gran manifestació de la història el següent objectiu s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.
No cal que siguen del mateix partit tots. Ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden el que va passar ahir i donen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ja. No té cap sentit esperar més quan un vint per cent de la població del Principat és capaç de tirar-se al carrer un dissabte de juliol i no crida res més que independència!, independència! i independència!
Però alerta que ahir, junt amb aquest esclat d'independentisme mai vist, molta gent expressava també indignació davant la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent a les voreres mostrava la seua indignació per la distància existent entre polítics i manifestants -i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no ajudava precisament.
Una classe política, però, només existeix en democràcia si la gent la vota. I una classe política viu i treballa exactament perquè la gent la vota. No cal doncs invertir els termes car som nosaltres qui els fem possibles a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana a la tardor a veure si sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Seixanta vuit
dissabte, 10 de juliol del 2010
Hi aniré...
... no per demanar que ens 'tornin' un Estatut que ja va nèixer amb 'poca vida'.
Hi vaig per demanar INDEPENDÈNCIA!!!!!
Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d'història
i un res de res d'allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l'entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M'acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d'ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n'allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l'estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d'un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t'estimen. Deixa de guerrejar
i allibera'ls d'un cop. Jo me'n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T'ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.
'Comiat', Joan Colomines, 1968
Hi vaig per demanar INDEPENDÈNCIA!!!!!
Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d'història
i un res de res d'allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l'entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M'acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d'ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n'allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l'estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d'un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t'estimen. Deixa de guerrejar
i allibera'ls d'un cop. Jo me'n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T'ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.
'Comiat', Joan Colomines, 1968
dimarts, 11 de maig del 2010
La bogeria del muntanyisme????
La locura del montañismo (Salvador Sostres-El Mundo)
"Me siento culpable, pero no sé de qué”, ha confesado el montañero Juanito Oiarzábal, después de que se haya cuestionado su actitud en relación a la lamentable muerte del también montañero Tolo Calafat.
Oiarzábal y Calafat, y los que ponen en riesgo sus vidas de un modo tan absoluto y absurdo, son culpables de nihilismo y de frivolidad, de no valorar la gracia que se les ha concedido de estar vivos.
Los llamados deportes de riesgo -que no son deportes sino versiones más o menos sofisticadas de la ruleta rusa- tienen un prestigio que sólo se entiende en una sociedad cada vez más vulgar y más gris, que ha perdido la tensión espiritual y el temor de Dios.
Sólo así se puede entender que algunos hombres hagan montañismo o participen en el Dakar, asumiendo un riesgo físico que no guarda ninguna relación con el agradecimiento que deberían mostrar por haber sido agraciados con la vida; ni con los esfuerzos positivos y fértiles que deberían estar haciendo para pagar el precio -la vida no es un regalo- y para borrar las huellas del pecado original.
En un mundo sin principios y sin ideales cada vez hay más locos que arriesgan su vida por nada. Ver valor en un montañero es tratar al hombre como si fuera una bestia inanimada, ignorar el sentido de la humanidad y que todos los sentimientos están resumidos en el Calvario.
El valor es fundar una familia, el valor es la compasión y la ternura, vivir de pie; el valor es la lealtad, el compromiso, ser capaz de llevar un poco más allá los límites de la humanidad.
También algunas demostraciones de fuerza y de talento físico son valor y a través de ellas el hombre rinde tributo a la potencia que le ha sido concedida. También los atletas honran a Dios, por supuesto.
Y también hay veces en que es justo y necesario que un hombre arriesgue su vida, porque es cierto que no somos la medida de todas las cosas y que hay mandatos que nos superan.
Pero los que ponen en riesgo sus vidas sin ningún propósito que sea metáfora de la Cruz no son deportistas, son gente que intentan resolver sus problemas personales huyendo de ellos al fondo de un desierto o a la cumbre de una montaña. Darles pátina de héroes es puro relativismo y no haber comprendido la misión de los hombres en la Tierra.
Poner en riesgo tu vida no es ninguna heroicidad cuando se hace por llegar a la cima de una montaña, ni ningún deporte, sino una inmensa tontería de persona poco madura y poco cultivada, definitivamente alejada de la sensatez y de la normalidad en el sentido clínico de la palabra.
dijous, 22 d’abril del 2010
Samaranch és la prova
22.04.2010
La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'
És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.
Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.
Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.
Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.
La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'
És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.
Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.
Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.
Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.
dimecres, 21 d’abril del 2010
diumenge, 21 de febrer del 2010
Vall Fosca
Aquest dissabte hem participat a l'11ª edició de l'Open Vall Fosca.
Jo sóc dels que no m'agrada gens competir, però després que m'enredessin fa dos anys i que no hi pogués més que mig-participar, i després de veure l'ambient que hi havia, aquest any ens hi vam tornar a apuntar. Hi hem anat una bona colla i, tenint en compte el nostre nivell, ens ha anat prou bé i hem pogut acabar-la.
Els dies abans havia nevat molt i l'organització va canviar l'itinerari previst per un de més segur a la Vall de Filià, amb un desnivell acumulat d'uns 1500 metres.
Al final, a més d'acabar, també vam aconseguir no arribar els últims. L'unic que no em va agradar, i no és culpa de l'organització que va ser excel·lent, va ser tota la merda que han deixat a la vall del projecte de pistes d'esquí. Pujar envoltat de pilones i tubs no és gaire agradable. I ara la neu ho tapa tot, però a l'estiu deu ser una pena...
D'aquí dos anys aviam si ens hi tornem a apuntar
Jo sóc dels que no m'agrada gens competir, però després que m'enredessin fa dos anys i que no hi pogués més que mig-participar, i després de veure l'ambient que hi havia, aquest any ens hi vam tornar a apuntar. Hi hem anat una bona colla i, tenint en compte el nostre nivell, ens ha anat prou bé i hem pogut acabar-la.
Els dies abans havia nevat molt i l'organització va canviar l'itinerari previst per un de més segur a la Vall de Filià, amb un desnivell acumulat d'uns 1500 metres.
Al final, a més d'acabar, també vam aconseguir no arribar els últims. L'unic que no em va agradar, i no és culpa de l'organització que va ser excel·lent, va ser tota la merda que han deixat a la vall del projecte de pistes d'esquí. Pujar envoltat de pilones i tubs no és gaire agradable. I ara la neu ho tapa tot, però a l'estiu deu ser una pena...
D'aquí dos anys aviam si ens hi tornem a apuntar
dijous, 4 de febrer del 2010
Kurt Diemberger
Ahir vaig poder anar a una xerrada d'una de les llegendes de l'alpinisme mundial, l'austríac Kurt Diemberger.
Ens va parlar, en una curiosa barreja de català-castellà-italià-alemany del 'setè sentit' i dels esperits de l'aire que ens acompanyen sempre a la muntanya, tot amenitzat amb curioses anècdotes i trossos de les pel·lícules que filmava (amb una càmera de les d'abans). Te n'adones que tots aquells pioners sí que eren grans, amb les seves botes de pell i els seus piolets de fusta. Què farien amb la tècnica i el material d'avui?
Kurt (78 anys) és una de les llegendes de l'alpinisme actual, ja que és dels pocs humans, i que encara estigui viu, que té a la seva butxaca la primera ascensió de dos dels cims, de 14 que n'hi ha, de més de vuit metres: el Broad Peak(8047) i el Dhaulagiri(8167), a més del Makalu, l'Everest, el Gasherbrum II i el K2.
Va compartir amb un dels grans entre els grans la primera ascensió al Broad Peak, l'any 1957: Herman Buhl, que pocs anys abans havia fet la primera ascensió, i en solitari, al Nanga Parbat. Van marcar el que haurien de ser les grans expedicions al l'Himàlaia i el Karakorum; les ascensions en estil alpí: ni portejadors, ni cordes fixes, ni campaments fixes (de fet, quasi van pujar en estil alpí, ja que van muntar campaments d'alçada). A més van haver de repetir l'ascensió perquè en el primer atac es van quedar en un avantcim uns pocs metres més baix. Van baixar al camp base, van descansar i els quatre membres de l'expedició van tornar al cim, acompanyant Kurt a un Herman Buhl que s'havia anat retrasant en l'atac al cim. Pocs dies després, en un atac a un cim proper de més de 7000 metres, el Chogolisa, Herman es separava uns metres de la traça enmig de la boira i la cornisa on era es precipitava al buit, desapareixent per sempre.
Herman Buhl al Broad Peak, el K2 al fonsEns va parlar de la seva experiència el 1986 al K2, on després de fer cim i veure's sorpresos per una tempesta, un grup d'alpinistes queden retinguts a l'espatlla (8000m) durant cinc dies. Només ell i un altre alpinista aconsegueixen baixar. La seva companya de cordada i de filmació, Julie Tullis, mor en aquest campament.
El llibre que va fer "K2, el Nus Infinit" no deixa indiferent. El recomano.
Al final podem llegir:" Alguns em pregunten: tu que has perdut amics allà a dalt..., vols tornar als cims de l'Himàlaia?. Esperen un no. Però jo no només he perdut a aquestes persones, jo he viscut amb elles allà a dalt. Elles mateixes van trobar la seva vida allà"
Pelbe, el Nus Sense Fi, un dels vuit símbols de la sort, representa la inacabables cadena de la reencarnació i el caràcter fugaç del temps.
dijous, 1 d’octubre del 2009
Rosa dels vents a La Mola de Sant llorenç
L'altre dia vaig pujar a La Mola a estirar una mica les cames i de pas veure la nova rosa dels vents que hi han posat. 
No sé quina mania tenen algunes persones/entitats en fer-se notar, i més encara en llocs on el que caldria fer és tot el contrari, intentar passar el més desapercebuts possible.
A dalt de La Mola ja hi havia una rosa dels vents ben maca, petita, discreta, que 'sempre' havia estat allà. Ara uns 'senyors', de Caixa Sabadell, han decidit que com què és el seu 150 aniversari ells, es veu que són 'benefactors' del Parc (Diputació...) i a més l'altra que hi havia també l'havien pagat ells, doncs que treuen la Rosa dels vents 'de sempre' i en posen una de nova, així, amb dos collons!!!
I a les entitats no sen's deixa posar cap placa per res enlloc del Parc, ni baixar el pessebre a l'Avenc de Castellsapera, que es veu que hi ha uns rat-penats que s'estressen, ni equipar vies d'escalada, ni... Però plantar una nova rosa dels vents al cim, cap problema.
Suposo que quan algun altre 'benefactor' fagi anys decidiran treure aquesta i posar-ne una de més gran encara, i així anar fent. Al final una rosa dels vents que envolti tot el monestir seria molt original
Aviam quan dura; l'antiga no tenia cap ratllada, ni pintada,només mostrava algun signe de passar tant de temps dormint al ras, però aquesta és perfecta per seure-hi al damunt, parar-hi la taula i fer el dinar, posar-s'hi d'empeus per ser més alt, fer-hi uns grafitis...
Suposo que no cal que digui que no m'agrada.(em dec estar fent gran)
No sé quina mania tenen algunes persones/entitats en fer-se notar, i més encara en llocs on el que caldria fer és tot el contrari, intentar passar el més desapercebuts possible.
A dalt de La Mola ja hi havia una rosa dels vents ben maca, petita, discreta, que 'sempre' havia estat allà. Ara uns 'senyors', de Caixa Sabadell, han decidit que com què és el seu 150 aniversari ells, es veu que són 'benefactors' del Parc (Diputació...) i a més l'altra que hi havia també l'havien pagat ells, doncs que treuen la Rosa dels vents 'de sempre' i en posen una de nova, així, amb dos collons!!!
I a les entitats no sen's deixa posar cap placa per res enlloc del Parc, ni baixar el pessebre a l'Avenc de Castellsapera, que es veu que hi ha uns rat-penats que s'estressen, ni equipar vies d'escalada, ni... Però plantar una nova rosa dels vents al cim, cap problema.
Suposo que quan algun altre 'benefactor' fagi anys decidiran treure aquesta i posar-ne una de més gran encara, i així anar fent. Al final una rosa dels vents que envolti tot el monestir seria molt original
Aviam quan dura; l'antiga no tenia cap ratllada, ni pintada,només mostrava algun signe de passar tant de temps dormint al ras, però aquesta és perfecta per seure-hi al damunt, parar-hi la taula i fer el dinar, posar-s'hi d'empeus per ser més alt, fer-hi uns grafitis...
Suposo que no cal que digui que no m'agrada.(em dec estar fent gran)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
