Pèrdua

Segons Enciclopèdia catalana
pèrdua. [med i pat] Carència, disminució, dany; hom parla especialment de pèrdua de calor, de la memòria, de substància, etc.

pèrdua. Quan una ala o un rotor entren en pèrdua (per defecte de velocitat o per excés d'angle d'atac) tendeix a produir-se el desplomament de l'aeronau.

pèrdua. [compt] Resultat comptable negatiu. El resultat de l'activitat econòmica d'una empresa es defineix com la diferència que hi ha entre els ingressos i els costs

pèrdua de velocitat. Aquesta velocitat ha d'ésser inferior a la d'aterratge. La pèrdua de velocitat s'esdevé també en el rotor d'un helicòpter.

angle de pèrdua. [aeron]. sustentació. Per a valors de l'angle d'atac més grans que l'angle de pèrdua, la sustentació cau bruscament.

pèrdua de càrrega. [hidr] Disminució de l'altura de càrrega en tot fluid en moviment, entre un punt corrent amunt i un punt corrent .

pèrdua. [fisiol anim] Hemorràgia o fluix procedent de la matriu.

pèrdua. [med] Participant que deixa de formar part d'un estudi clínic, ja sigui per voluntat pròpia, per decisió de l'investigador o per qualsevol altre motiu.

pèrdua. [fisiol anim] Fluix.

venda a pèrdua. [econ] Venda d'un producte al preu inferior al del seu cost, adquisició o reposició.

pèrdua. [tecnol i electrot] Diferència entre els valors d'una magnitud fornida a un sistema i la de la mateixa natura restituïda pel dit sistema.

#catalanrevolution

Força interessant aquest llarg article...

Moles del Corb i Sant Honorat

Seguint la tònica de dissabte, diumenge sortim amb pluja intensa de casa per anar cap a Oliana. Esperem que allà no plogui, una qüestió més espiritual que real.
A l'arribada la cosa està 'prou bé' i enfilem cap a les Moles del Corb tot passant per l'ermita de Sant Salvador i la Casa del Corb.
Després seguim per un camí vorejant les imponents parets i agulles de conglomerat fins enfilar-nos a Sant Honorat.
Fins i tot acaba fent calor, qui ho havia de dir.

Torreneules

La previsió de la meteo no acompanyava gaire per aquest dissabte, però amb més fe que altra cosa anem pujant cap a Queralbs i Daió. Poc abans d'arribar ja cauen gotes i mentre mig esmorzem dubtem si anar amunt o anar a esmorzar, de debó, al bar del Ribes. Finalment ens decidim i després del Salt del grill deixem el camí a Coma de Vaca i comencem a pujar cap al Torreneules, a mort, sense pietat. Quan anem pujant el fred, el vent, la boira i una mica d'aigua-neu ens acompanyen.
Després del Petit fem el Torreneules Gran i baixem a Núria, on ens lliurem d'un bon ruixat mentre fem la cerveseta.
Prenem el camí de baixada i al final ens desviem per anar fins a Daió. Ara sí que no podem esquivar la pluja...
Ens repartim la bossa de carreretes que hem collit pel camí; en sortirà una bona truita.

Belluga el cul

06.06.2011

Marta Rojals - Vilaweb

Canviar el món és complicadet, i no tothom vol canviar-lo de la mateixa manera. Per això, a les places, els indignats fan propostes perquè les votin assembleàriament ‘tu, tu, tothom’. Però, per les raons que sigui, no tothom pot assistir a les assemblees, i ja s’estén el rum-rum que, les decisions, només les prenen el ‘tu’ i el ‘tu’ en representació del ‘tothom’. Allò que gires el cap un moment i, ui, ja han fet i desfet. I ja hi tornarem a ser. Oh, és que el món és molt gran. Oh, és que anem a poc a poc perquè anem lluny. Molt bé, doncs aleshores també anem a pams.

Abans de les eleccions, quan els megàfons de la plaça de Catalunya fallaven com una escopeta de fira, de tant en tant s’alçaven veus multiflowers i proclamaven discursos plens com un globus de gas: ‘Tenemoç que çonreir máç’, ‘Queremoç çoñar en voç alta’, i els gossos sense lligar udolaven al cel mentre els amos aplaudien brandant les manetes a l’aire, i els qui venien de la feina i volien anar per feina bufaven i pensaven: Molt bé, xato, ja pots tornar-te’n a somiar al llit. I aleshores, entremig del fum, un noi galtaprim es va aixecar, va adreçar-se el pont de les ulleres i, amb un fil de veu, en va dir una pel megàfon que també començava fatal: ‘Si el diner és poder...’, i vinga bufs i més bufs dels bufadors. Però el nano continuà: ‘...el nostre vot útil és el consum’. Plaf! Una bufetada ens va despertar a tots. O almenys els qui el vam sentir.

Doncs, comencem: mentre a les places ens encomanem al poder col·lectiu per a capgirar el món, mentre hi debatem, discrepem, consensuem, pintem eslògans i signem manifestos, emportem-nos deures a casa.
Tema 1: activisme individual.
Desenvolupa el tema: nosaltres consumim, nosaltres decidim.

Qui ho diu, que només la unió fa la força? Tu decideixes què compres i a qui. No s’hi val a plorar per la dictadura dels intermediaris, a lamentar que al súper els enciams s’han doblat de preu: planta enciams al balcó, busca’t una cooperativa, compra directament al productor, no esperis que el pagès de Vilafanta t’instal·li una parada a la porta de casa, perquè això no passarà. Segur que ets prou llest per a saber com fer-ho. No s’hi val a queixar-te al cambrer del bar que els bancs són una colla de lladres mentre tinguis la domiciliació de l’adsl a la Faixa o al Bebebeà: busca’t la vida, coneix la banca ètica, tria i remena, per l’amor de déu, fes uns clics. No s’hi val a compadir-te que les multinacionals t’esclavitzen: informa’t i decideix, alimenta el comerç de barri, vesteix-te amb roba de l’any passat, aprèn a cosir, fes intercanvis, recicla mobles, comparteix cotxe, participa en una banca del temps, vés al cine que tu ja saps, tria programari lliure. No esperis que t’ho portin en safata, embolicat i amb un llacet per a tu. Ningú no ha dit que havia de ser fàcil.
Vinga, sigues responsable, fes els deures, belluga el cul.

BCNeta

Si els voleu contractar per fer alguna neteja, ULL!!!! sembla ser que poc després de passar ells tot torna a quedar igual o més 'brut' que no era

VERGONYA

Avui a les 19h a Plaça Catalunya.

Veient aquest video, és el que acabo de sentir.


Vergonya de la policia que tenim (tot i que això ja fa temps que ho tenia). De la prepotència que demostren dia rere dia, de la xuleria dels seus caps militars i polítics (Puig's, Saures...). I encara ens volen fer creure que són la nostra, per això anava millor la nazi-onal o la guardia civil
Vergonya per uns polítics que perden el cul per un partit de futbol i aprofiten aquesta excusa per repartir llenya als que no van al seu rotllo.

Felicitats 'mossets' seguiu fent amics!!

L'olla de Núria

Ja fa dies que això estava una mica aturat. Sí que he anat fent coses però res massa interessant; tampoc tenia massa temps, però aviam si a partir d'ara torno a ser una mica més constant.

Aquest dissabte decidim anar a fer l'Olla de Núria que ens va quedar pendent de l'altra setmana degut a les males previsions del temps.
Pugem divendres a dormir a Fontalba per començar d'hora pel matí. Tota la nit ens acompanya un ventet força molest.
Pel matí enfilem cap al Puigmal i d'allà seguim la ruta, ben evident, ja que sempre s'ha d'anar a tota cresta. El cims van caient poc a poc però de forma constant: el Pic del Segure, el Finestrelles, el Pic d'Eina, el Noufonts, el Noucreus, la Fossa del Gegant, el Puig de Fontnegra...
La volta és força llarga i a l'alçada del Noufonts uns núvols més que amenaçadors van tapant el cel. A últim moment decidim seguir la cresta des del Coll de Noucreus fins al Pic de l'Àliga en comptes de baixar a Núria pel camí normal. L'encertem de ple i només unes petites gotes ens cauen abans d'arribar al Pic de l'Àliga.
Un cop a Núria parem a refer-nos una mica i seguim fins la collada de Fontalba.
En total: 2000 metres de desnivell acumulat i 10 hores 'de marxa'

Variat

Aquests dies de setmana santa han estat això... variats.

Després d'un intent frustrat d'anar uns dies als Alps a esquiar una mica, em quedo per aquí i vaig fent coses, variades: caminar, bici, descans, calçotada...

Un parell de fotos d'alguna sortida, una de Montserrat recorrent les Agulles, Frares i Ecos; i l'altra d'una sortida als Cingles de Pessonada, al Pallars Jussà, recorrent algunes de les restes que es troben per tota la zona corresponent al front del Pallars que es va establir als Pallars durant la guerra civil. Vistes superbes del pantà de Sant Antoni, Sant Corneli...

I també aprofito per acabar la meva volta al món, ni que sigui virtual, i en solitari, a bord del Free Catalonia. Posició final: 1956 de 40.000 o més participants; gens malament per ser més de muntanya!! A la propera edició a veure si puc quedar millor.

Mar i muntanya

I no es tracta de cap tema culinari, només de la combinació que he fet aquest cap de setmana.

Dissabte al matí vaig baixar a Barcelona, al Port, per veure l'arribada d'un dels vaixells de la BarcelonaWorldRace. Si seguiu el bloc (gràcies) recordareu aquest post que vaig fer fa uns dies parlant del joc. Doncs em feia gràcia veure un d'aquets vaixells fòrmula1-tot terreny... o no sé com anomenar-los.
El que va arribar era l'Estrella Damm, tot i que jo sóc més fan del Gaes, el vaixell de les noies (que per cert, avui o demà també arriba). L'espectacle va estar bé i molt emotiu, sobretot pels amics i familiars. Em va agradar veure un d'aquests monstres de ben a prop.

Diumenge anem a la cursa del CEC a la Vall de Conangles. Vam quedar primers (de l'itinerari dels més matadets, però primers).
El recorregut era maco, llàstima de la falta de neu que va fer que molts metres els haguèssim de fer a peu. Caminar, foquejar, una canal ben dreta, una baixada amb corda i esquiar una miqueta... per passar un matí de diumenge ben distret.

Els Tres Colls

Dissabte decidim repetir aquesta bonica travessa que sortint de Núria puja al Pic de Finestrelles, baixa a la vall d'Eina per tornar a pujar al Coll de la Torre d'Eina, baixa a una altra vall i remunta al Coll Bernat i al Coll de Noufonts per tornar a Núria.

La calor apreta des del principi però un vent moderat manté la sensació de xafegor a ratlla. La neu està ben pasteta en tot el recorregut i en alguns trams una mica escassa.

Tot ens va molt bé i a les quatre de la tarda ja tornem cap a Queralbs amb el cremallera.

Si el temps es porta com aquests darrers dies, en aquesta zona hi queda poc per fer, ja que per sota dels 2200mts estarà ben pelat.

Puigmal

Des que vam fer el jacuzzi al cim, per celebrar els 60 anys del CER, no havia tornat al Puigmal. L'any passat, per diverses raons no ens hi vam acostar, tampoc al bastiments, i no pot ser que en una temporada d'esquí no caiguin aquests dos cims.

Així que amb la mosca al nas pel tema de com estarà la neu pel risc d'allaus, arribem a Er. Ja hi ha gent amunt i es veu prou bé... anirem a veure-ho amb els nostres ulls: molta neu i sembla que ben assentada. A la part de baix una mica encrostada i a dalt ben dura, però no gelada. Des del Pas dels lladres comença a bufar un vent moderat que ens molesta una mica, però fem cim i la corresponent baixada sense problema.

El mar

Avui, canvi de tema.

A mi l'aigua... quan més lluny millor, com a molt per la dutxa i mai més amunt del coll i sense deixar de tocar fons.
Les meves experiències acuàtiques es limiten a banyar-me en algun riu de muntanya, algun cop a la platja i de 'petit' vaig anar un parell de vegades a Isla fantasia. Ah!! i la setmana santa de l'any passat el viatget que vam fer a esquiar a Noruega, i en el qual vam fer servir un veler per desplaçar-nos: vam portar el timó, vam petar el motor i vam anar a vela i vam apendre l'interessant 'art' del funcionament dels lavabos d'aquests vaixells (i també vam esquiar molt, eh!?)

Però és que a partir dl 31 de desembre i fins ara m'he enganxat completament a la BarcelonaWorldRace, una cursa de vaixells per parelles fent la volta al món i sense escales. Llegint les cròniques que envien i els videos crec que ha de ser una passada poder fer coses d'aquestes... suposo que per la gent de muntanya podríem comparar-ho a fer un vuit mil en solitari o alguna cosa per l'estil.

L'enganxament no passaria d'aquí si no fos perquè els inventors del tema van crear també un joc virtual on portes un vaixell i l'has de fer anar pel millor camí, o per la millor onada, a més a més a temps real i amb les dades de meteo que tenen els participants de veritat. I cal estar atent als canvis del vent que l'organització fa a les 12 de la nit i a les 6 del matí...
Avui per avui, d'uns 45000 participants vaig a la posició 3500 (aprox), no està gens malament.

I tot aquest rotllo a què ve? Doncs ara mateix acabo de completar el pas dels tres caps de la cursa (Bona esperança, Leuwin i Hornos) passant el més mític de tots ells: el Cap d'Hornos.
Diuen que els mariners que passaven per aquí el primer cop s'havien de posar una arrecada a l'orella...

Una captura de moments abans del moment 'històric' del pas d'Hornos pel meu vaixell: el FreeCatalonia. I com posa al seu lema: navegant cap a la Independència.

Ara només queda remuntar l'Atlàntic i el Mediterrani per tornar a casa (jo calculo que abans de setmana santa ho puc aconseguir... si els vents són favorables)
I he après una pila de coses, dels vents, de llocs per on he passat, de les veles...mai se sap!!

Airoto

L'any passat ja tenia al cap aquesta travessa i no va poder ser, però seguint amb la tan agraïda setmana blanca (gràcies altre cop, Maragall) i amb una previsió de temps excel·lent ens n'anem a fer-la.
Si us baixeu el track, aquí, o llegiu això, us fareu una idea del que vam fer.

Resumint, un racó fantàstic que esperem que segueixi així i que els de 'bacteria-beret' no el destrueixin (que és el que fan els 'bacteris', no? ).

Bona companyia, molts riures, alguna que altra encigalada, molta calor, neu brutal, acabar arrebossat com una croqueta, arribar al cotxe destrossat... , però d'això es tracta al cap i a la fi, no? D'arribar a un coll desitjant veure el que hi ha a l'altra banda. O travessar un llac pel bell mig, com Jesucrist, però sense mullar-te els peus. O anar pel 'fil del ganivet' o una banda o l'altra. O alçar el cap i veure els milers d'estels que hi ha al cel. Recordeu l'últim cop que ho heu fet? O anar cap a on vols fent el teu camí, sense presses, sense que ningú et marqui la direcció.

Llibertat? potser és aquesta l'essència de la muntanya

Tuca de Dalliu

Aprofitant que aquesta setmana els 'escolars' tenim la setmana blanca (gràcies Maragall per aquesta gran idea; llàstima que els d'ara ens ho treuran el curs que ve) anem a fer la Tuca de Dalliu, a la Vall de Benàs.

Diumenge a la nit dormim a peu de camí i ben d'hora, a punta de dia i amb el frontal al cap, encarem la Vall de Lliterola amb els esquís a l'esquena. Fins ben bé mitja hora després no em puc calçar les fustes (i ho dic en singular perquè el meu amic de sortida va amb raquetes). Seguim planejant fins la Cabana de Lliterola, on deixem la vall principal i comencem a obrir traça per una fantàstica, i fotogènica, neu pols fins la mateixa collada. Aquí fem canvi de 'neumàtics' i ens calcem els grampons per pujar el tram de cresta que ens queda.

Al cim fem un mos i una interminable sessió fotogràfica (amb tot el carinyu del mòn pel fotògraf) i tronem a baixar fins que trobem els esquis-raquetes. Deixo avantatge al raqueteru i començo a baixar: neu pols fantàstica en els vessants més obacs i pocs metres més enllà ja comença a estar encrostada... però tot i això es deixa fer molt bé.
Anem baixant, força ràpid jo i prou ràpid 'el tenista' fins que ens encigalem al tram final del torrent. Solucionat el problema amb alguna que altra filigrana carreguem els trastos a la motxilla i cap a casa... que algú ha de treballar per la tarda ;-); i altres a seguir difrutant de la setmaneta.

Si us voleu baixar el track de la sortida, feu clic aquí

Pic de La Mina

Altre cop!!!!

...és que aquest any la cosa no està bé i aquí es pot fer alguna sortida decent i sense massa risc.
De fet ara l'excusa era la de fer una sortida d'iniciació a l'esquí de muntanya i aquest cim està prou bé: fàcil, curt i sense massa perill d'allaus.
El dissabte ens vam aplegar una vintena de persones al Coll de Puigmorens, entre raqueterus i esquiadors, per fer la sorida i unes hores després vam fer cim, quasi tots.
A la baixada va arribar el moment de riure de les caigudes i de rematar la jornada amb uns bons girs.
Un dinar ben arrecerats i capa a casa que hi falta gent, i sense cues a la carretera.
Tota la colla al cim

Pic de Pedrons

Dissabte anem decidits al Pedrons; l'altre dia ja la vam cagar i aquesta setmana, amb la nevadeta que ha fet, el Pedrons ha d'estar bé.
L'inici no és massa prometedor però no pinta del tot malament. Després del primer tros ja veiem que 'hi ha neu'; fins i tot obrim traça en un tram del llom que porta cap amunt.
Pugem amb els esquís fins quasi l'aresta i els deixem; ens cal fer el darrer tros caminant entre neu i roca.
A la baixada decidim anar cap al Pas de la Casa per uns tubs evidents i que tenen unes traces maques... però no és tan bonic com sembla, almenys el primer tros amb pedres i herba sota una capa de neu, però sí que està prou bé al final.
La remuntada fins la carena la fem amb molta calor i neu humida que es va enganxant de mala manera a les pells.
Des del llom tornem altre cop cap al cotxe pel camí de pujada amb una neu cada cop més pesada.

Perdoneu...

Aquests dies mirant la tele i tota la moguda que hi ha pels països àrabs em 'sobten' alguns comentaris que es fan, tant per entrevistats com pels mateixos periodistes i ja no diguem pels polítics de torn... i em venen preguntes al cap.

1. Jaume Alguersuari:(ho poso com a cita textual però ho he amanit a la meva)"no podrem anar a còrrer a Bahrein, és trist que hi hagi aquestes revoltes a qualsevol lloc del món". Óstia, si hi ha revoltes no serà que la gent porta temps putejada i n'està farta???? és clar, corrent en cotxe i ple de calers aquests problemes no els deu tenir.

2. Seguim amb la F1. El Merlos del motor a fons;"s'ha anulat la cursa de Bahrein. Seria una indecència anar a còrrer en aquell país amb les desigualtats que hi ha". Collons!!!!! I l'any passat no n'hi havien??? I l'altre??? Tots ben calladets i a crema benzina, que allà els sobra.

3. Si no recordo malament tot això dels àrabs va començar a Algèria per un tema de injustícia social, preus encarits dels productes bàsics, atur...
A mi això em sona que, poc o molt, passa aquí. I per això es va fer una vaga aquí no fa massa. Un grup de gent molt més motivada que jo es van tancar i van proposar alternatives. És cert que al manisfestar-se van cremar un cotxe de la policia. I van sortir els polítics: els anti-sistema prenen el carrer!!, aquest cotxe l'haurem de pagar tots!!??...i després resulta que el que aquí no val, allà sí que val, es poden cremar coses, tirar-se rocs...
En tinc els ... d'aquest doble discurs.

4. I els polítics que no saben on van: fa dos mesos rebien el president d'Algèria amb tots els honors i tots els suports i ara l'han deixat tirat... I el mateix amb el Mubarak i...
Ahir el Gadaffi ja ho deia: 'jo trec els tancs al carrer i si cal em faran la pell...'(també versió lliure de les seves paraules) i tots exaltats per aquí. Però també ho deia ell: què van fer els xinesos a Tiananmen??? (perdoneu si no s'escriu així) I tots callats. I al Tibet??? I seguim tots callats. És que són una potència i és un assumpte intern. I podem seguir amb més exemples.
Óstia!! quina doble moral!!
Tot pel fotut interés i el caler.
I el parlament espanyol fent visites a Guinea, on també hi mana un dictador amb mà de ferro, per tenir privilegis en els recursos naturals.

Cal una mica més de moral universal i deixar-se de tantes tonteries.

Perdoneu... però algú ho havia de dir!!!

Sense senyal

Aquesta és la democràcia en la que ens volen fer creure

tv3 es deixa de veure al País Valencià

Pic de La Mina - Camí del Nord

Cap de setmana variat.
Dissabte anem cap a l'Arieja a treure una mica la pols dels esquís; que aquest any està la cosa molt, però que molt, malament. Ullem el Pic de Pedrons però la primera pala ens sembla que no està massa bé i anem a assegurar la jugada al Pic de la Mina. Un cop al llom final veiem el Pedrons i per unanimitat decidim que l'hem cagat, allà hi ha més neu. Tot i això fem tot el recorregut amb els esquís als peus i la part baixa per les pistes.
Diumenge una cosa més relaxada, anant d'Arbúcies a Osor recorrent el GR-83 o Camí del Nord. Sempre és agradable passar el dia caminant entre amics que fa temps que no veus i fer-la petar aquí i allà de tot i de res a la vegada. Molts riures i una mica de fred per recòrrer aquests 23 kilòmetres.

La Mola - La Tossa

Cap de setmana variadte: dissabte una excursioneta per la zona de La Mola, anant cap a la Morella, el turó de les 9 cabres i pujant al monestir per baixar per la cinglera dels cavalls.
Diumenge me'n vaig a fer una pujada exprés a La Tossa d'Alp, he de ser a casa a dinar i fer tot el viatge per només una pujada i una baixada no sembla molt assenyat, però és que ja tinc ...... MONO!!!!! d'esquiar i almenys així me'l trec una mica, perquè pujar per vora les pistes d'esquí envoltat d'esnoubordes assassins i resta de fauna no és massa agradable... però aquest any és el que (sembla)que toca.

Montserrat

Altre cop cap a la muntanya, aquesta vegada de baix a dalt.
Sortim de l'estació de l'aeri i pel camí de les aigües fins al monestir. D'allà en filem les escales pel Pas dels francessos cap a Sant Jeroni. A prtir de la cruïlla de Sant Benet el camí està ben nevat-gelat i en els trams de bosc un fenòmen curiós: el sol escalfa les capçades dels arbres i al camí hi arriba un autèntic xàfec... acabem ben xops. I seguim així fins l'ermita de Sant Jeroni el el mateix cim de Sant Jeroni. Les vistes amb tot ben nevat són, com sempre, espectaculars.

Baixant intentem acostar-nos a l'Albarda Castellana però un delicat pas de roca, delicat per la neu que hi ha, ens fa desistir. Seguim avall i ens desviem fins al peu del Cavall Bernat i seguint la carena, per una canal que baixa al Camí de l'Arrel. Després ens desviem pel camí del pou del gat (o alguna cosa semblant) fins que arribem al camí dels Degotalls i al monestir. Fem una paradai comprem coca i mató i seguim la baixada fins al cotxe.

Avui ens hem guanayt el dinar.

diumenge voltem per Sant Llorenç amb un dia més tapat... però això 'ara no toca'

Centelles - Taga

Després d'uns quants dies 'parat' i 'gràcies' a la falta de neu hem dedicat el cap de setmana a fer sortides properes i sense el blanc element.
Dissabte anem a fer la ferrada de Centelles. Tot bé fins que ens fiquem a la variant difícil... i aquí comencen els problemes gràcies als meus braços que comencen a fer figa. Tot i això sortim del tram, espectacular i dur, i seguim amunt. Jo deixo l'escala de costa i me'n vaig pel camí. Tornant parem a Aiguafreda a fer un bon vermut, que ens el mereixem.

I diumenge fem la pujada al Taga i seguim cap al Puig Estela, en un dia radiant però molt fred i amb una mica de ventet que ens molesta a les parades que fem. La vista del Pirineu Oriental pelat de neu fa bastanta pena... aviam si comença a nevar algun dia d'aquests!!!

Gallina Pelada - Cloterons - Cap del Verd

'Aprofitant' que no hi neu per fer cap esquiada decent, ens desplacem a Gòsol per fer unes quantes sortides des d'allà els darrers dies de les vacances de Nadal.
El primer itinerari és la pujada a la Gallina Pelada passant pel serrat Voltor i per la Creu de Ferro i fer la baixada, per un bonic tram de carena, cap al Coll de Portell. El dia està tapat i no ens deixa veure les vistes des de cap cim, però...
L'endemà sortim de Gòsol mateix i passant per l'ermita de Santa Margarida arribem al Coll de Mola i enfilem direcció al cim dels Cloterons sense cap camí. Tenim sort i podem arribar al cim sense massa complicacions, només alguns pins i algunes boixeres ens compliquen una mica la pujada. Baixem cap al Coll de Josa i tanquem la volta passant pel Castell de Termes i per Font Terrers. Aquí el dia es comporta i ens deixa veure el Pedra, la Gallina, el Cap del Verd, el Cadí... i més enllà.
El darrer dia, altre cop amb mal temps, enfilem el Cap del Verd des del Coll de Mola. Fem la pujada bastant directa doncs està tot ben gelat i amb els crampons als peus pugem ben ràpid, i també baixem ben ràpid!!

Això és un cop d'estat

Vicent Partal - Vilaweb (23-12-2010)
Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.

Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.

Fes-la servir...

... ara més que mai.

Bastiments

El passat diumenge vam inaugurar la temporada d'esquí de muntanya d'enguany... però sense esquís. La falta de neu va fer que els haguessim de deixar a casa i optar per pujar caminant.
Només el tros entre el Refugi d'Ulldeter i el Coll de la Marrana ens va fer calçar els crampons pels força trams gelats que hi havia. La resta del recorregut tot ben pelat.

El que no va pas faltar va ser els torrons i el cava... i un dia sense gota de vent (bé, de fet en feia una miqueta, però és el que toca en aquest lloc)

Esperem que comenci a nevar ben aviat i la temporada pugui arrencar d'una vegada per totes.

Bassegoda

Una altra visita a La Garrotxa per descobrir aquest cim. La primera part és comú amb el camí a Sant Aniol que sí que havia fet algun cop, però la resta, no.
Pugem fins al cim per boscos i bons camins, fins i tot alguna pista, i provem de baixar-ne per l'altra banda, però una bretxa ens ho impedeix. Un cop de nou al camí seguim cap a la Mare de Déu de les Agulles, Ca n'Agustí i el pont de Valentí, on tenim el cotxe.

Només unes fotos variades de l'excursió (sense pèrdues...); una bona volta i bona companyia.

El Port (IV) - Cresta del Marturi i Caro

El dimarts, darrer dia d'activitat per la zona, ens dirigim a la Cresta del Marturi, pel que sembla una clàssica de la zona. deixem el cotxe al lloc on arribarem, al restaurant del Port, i així ens estalviarem una horeta de pista a la tornada; l'únic inconvenient és que l'haurem de fer només començar a caminar... però ens anirà bé per escalfar motors.
Quan arribem a l'àrea recreativa de Cova Avellanes deixem la pista i agafem el sender que ens porta a les Bassis del Marturi i d'aquí al Coll de Caguitos. Un cop aquí ens enfilem entre boixeres i per una fàcil grimpada fins al cim de la Mola del Boix, que ens dóna una bona vista, tant de la cresta, com del Delta i fins a Mallorca.

Altre cop al coll comencem a crestejar salvant amb facilitat alguns passos fins que arribem a la 'punta del barco' des d'on hem de baixar per un pas força exposat tot i que no difícil. Aquí no val a badar. Un cop superat seguim amb més facilitat el que ens queda de la cresta fins al Coll de Pallers i d'aquí per una bona sendera fins al cim del Caro, ben adornat per unes fantàstiques antenes.
La baixada la fem pel tubo directes fins a l'aparcament... i arribem ben trinxats de cames, ja que aquesta baixada no dóna ni un moment de descans.

Altre cop al cotxe enfilem el camí cap a casa recordant els dies de descoberta al Massís del Port i passant per un rentador de cotxes per treure tot el fang que portem enganxat.