Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia

"Havia trobat aquell univers hermètic i la fortalesa mítica d'un planeta perdut; en un paisatge lunar, de pics erms i contorns dentats, s'alçava, serena, majestàtica, terrorífica, la gran massa d'una ciutat fortificada, el bastió, rectangular, geomètric, tancava al seu abric una urbs sencera ... Aquella visió tenia tot el misteri i l'encant d'un món desaparegut, d'un univers que parlava de guerres i batalles contra els elements i el temps. La capital era com l'últim bastió, el darrer retir de l'home per defensar-se de la naturalesa i el món. " 

Michel Peissel.

La foto de la portada del llibre que va escriure Michel Peissel el 1967, però en color.

Amb aquestes paraules descrivia l'explorador francès la seva experiència al Regne de Lo (en tibetà) o Mustang (en nepalí).

I no us imagineu un explorador del segle XIX, això va passar l'any 1964 i Peissel va ser el primer occidental en entrar a la zona. 

Els primers 'turistes' no hi van poder accedir fins l'any 1992 i fins als primers anys del 2000 només entraven uns centenars de persones a l'any. Últimament el turisme s'ha 'disparat' i en un any hi entren unes dues mil persones (ho considerem turisme de masses?).

És aquest un viatge pels sentits, per veure, escoltar i olorar i també per tocar l'aspra pell de la terra. Cada dia t'espera una, o més d'una, sorpresa. A cada collet el paissatge canvia i apareix un nou congost, un penyassegat de formes impossibles, un poble perdut en l'espai i el temps.

Arribant a Tangbee (Foto: David Barrado)

No es fan grans alçades, ni cims; això ha estat una novetat per a mi, només es camina, a un rimte tranquil que et permet assaborir el país, sense pressa.

També hi ha pobles, amb gent que hi viu, que hi treballa. Pobles que són l'Univers per a molts d'ells, que no han sortit mai del seu Regne.

En els propers escrits intentaré anar posant algunes fotografies dels diferents aspectes: el paissatge, la gent, les festes, Katmandú, els moments més 'emocionants'... per a que en pogueu gaudir; i si us entressin ganes d'anar-hi, no ho dubteu ni un segon, el Regne de Lo no us defraudarà. Però no espereu gaire temps: una pista ja permet arribar de forma una mica precària a Lo-Mantang, la capital, en vehicle. De moment se'n veuen molt pocs, però en progrés acabarà imposant la seva llei i Mustang acabarà per perdre alguns dels encants que ara té.

La primera visió de Lo-Mantang  

També miraré d'explicar alguna coseta, no massa... em sembla que millor poques paraules.

Dufourspitze i Nordend

La tercera 'excursió' que fem per la zona ens portarà als cims de la Dufourspitze (4634m) i la Nordend (4609m), tot sortint de Zermatt i fent nit al MonteRosa hut.

Prenem el tren de Tasch fins a Zermatt i després el cremallera que puja al Gornergrat, un mirador turístic força freqüentat, però nosaltres baixarem una parada abans del final, Rottenboden, per poder fer millor l'aproximació al Refugi MonteRosa.

El camí és senzill al principi i només es posa una mica més dret, amb unes escales ben penjades, per arribar fins la glacera. Aquí només toca anar-la creuant seguint unes balises ben vistoses. Tot aquest tros el fem en pla i baixada, i així vol dir que demà, tornant, ho haurem de remuntar!!

El darrer tram de la pujada fins al refugi es fa per bon sender on anem trobant, de tant en tant, algunes cordes i graons.

Un cop al refugi, de recent construcció, admirem la virgueria que han fet els suïssos i ens instalem al nostre llit de matrimoni ;-)

L'endemà, abans de les tres del matí ja estem caminant, primer per la morrena i després per glacera. El camí és cómode i anem fent fins arribar al coll on comença la cresta que ens ha de portar al cim. Es posa ben dreta en alguns trams i anem passant les dificultats de roca que hi ha prou bé. A dalt, i en un dia esplèndid admirem els cims del voltant.

La baixada la fem cap al Silberssatel, el coll que separa la Dufour de la Nordend, que està equipat amb unes cordes fixes. Baixem força ràpid i amb seguretat per un terreny que, si no fos per les cordes, seria bastant complicadet i delicat.

Un cop al coll i tenint la Nordend allà mateix ens hi enfilem, fora del programa previst, per una aresta ben esmolada però molt ben traçada.

La baixada fins al refugi la fem ben tranquils i el retorn fins al tren, pesat, però amb molt bon regust de boca.

Dom de Mischabel

El segon cim que ns proposem és el Dom de Mischabel, de 4545m.

La meteo no està del tot clara, però ens decicim a provar-ho.
Sortim d'hora per arribar amb temps al refugi. La primera part de la pujada és molt maca pel mig del bosc, tot i que força pendent, i el segon tram és molt espectacular, resseguint parets de roca amb cables, passamans, graons i escales; tot per arribar al refugi amb una vista espectacular i directa del punt de sortida.

L'endemà sortim ben d'hora i sen's fa de dia sota el coll del Festi, on ens assegurem una mica per acabar d'arribar a dalt. Un cop al Festijoch ens encarem cap a la Festigrat que anem resseguint amb més o menys dificultats fins al cim. Hi ha trams ben drets i espectculars però els anem passant força bé, la traça és bona i no hi ha cap tram gelat.

Un cop feta la foto al reduït espai del cim, comencem la llarga baixada fins al refugi on fem una paradeta per refer forces i, després seguim fins al poble de Randa.

Arribem molt satisfets, però amb els genolls fent figa, com no podria ser d'una altra manera després de 3100m de baixada.

Stralhorn i Allalinhorn

Inicim els dies d'activitat als Alps amb l'ascensió del Stralhorn (4170m).
Una ruta senzilla, ben plena de neu i que tenim la sort de gaudir tota per a nosaltres sols. Per posar-hi alguna pega... doncs que al ser el primer cim el tram final ens va costar una mica, que al cim hi feia fresqueta i, sobretot, que és llarguíssima, ideal per fer amb esquís.

L'endemà, i altre cop des del Britanniahut fem el cim del Allalin (4027m). Molt fàcil i curt des de l'estació del MitelAllalin, nosaltres l'ataquem per l'aresta del Hoblaub, una mica més llarga i distreta que la normal: només al final presenta un petit tram de roca que ens fa estar més al cas. I per tornar, doncs el tren està espatllat i ens cal baixar una mica més fins al telefèric del Felskin.
Un parell de bons cims per començar a aclimatar com cal.

Fi de festa

Ni que sigui amb retard, segurament per la seva excepcionalitat, un petit recull de l'activitat d'aquesta excel·lent temporada d'esquí de muntanya.
Mota neu en general i esquiant fins a finals de juny... què més es pot demanar.
Tot seguit un recull dels cims pujats

Pic de Ransol
Tossa d’Alp
Coma d’Or (intent)
Cambre d’Ase
Trespunts
Puigmal (intent)
Pic del Forn i Ventolau
Pic de Bassiero
Bastiments
Baciver
Travesa de la Silvretta
Breite Krone (Silvretta)
Hintere Jamspitze (Silvretta)
Dreilanderspitze (intent)(Silvretta)
Piz Buin (Silvretta)
Silverettahorn (intent) (Silvretta)
Sonntag spitze (Silvretta)
Coma del Forn (Sorteny)
Finestrelles i travessa dels 3 colls de Núria
Pic de Thoumasset (intent)
Dent d’Alba
Aneto
Neouvielle

Silveretta (VII)

La darrera etapa de la travessa havia de començar tirant amunt fins a un cim proper, però tot i que ens llevem i està clar, quan acabem d'esmorzar ja està tapat... i aquí, amb l'experiència que tenim, ja sabem que això vol dir mal temps segur.

Decidim anar tirant avall fins que trobem l'accés cap al SilverettaPass, un gran coll on hi arriba una carretera i hi ha unes pistes d'esquí.

Un cop allà ens toca baixant 'remant' una bona estona per unes pistes de fons fins que arribem a Galtur, el darrer poble de la vall, on prenem un bus que ens porta al lloc de sortida, Ischgl.

Una mica de passeig per Ischgl, una mica de menjar (ni que sigui un BurgerKing) i en cotxe cap a Bludenz, on tenim un hotelet i ens podem dutxar per poder disfrutar d'una gran pizza.

 L'endemà ens esperaven 13 hores de cotxe fins a casa i, tot i que el viatge va tenir algunes incidències, no us donaré la pallissa.

Silveretta (VI)

Després del final d'etapa d'ahir i de passar-se tota la nit nevant sortim amb un dia bastant més bo del previst i amb mig pamet de neu nova. El dia pinta bé, però ahir també ho semblava i mira com va acabar!!

Sortim del Silverettahaus en direcció a la Rote Furka, un coll molt dret, on hem de treure'ns els esquís i acabar de pujar un tros a peu. Un cop al coll tornem a entrar a Àustria i fem una baixadeta prou bona.

 

A l'alçada d'un refugi lliure tornem a posar pells i amunt cap al Litzner-Scharte, un altre coll. Abans, però, ens desviarem per fer el cim del Sonntag-Spitze i, evidentment, quan hi arribem el temps ja ha tornat a canviar i acabem de fer la resta de l'etapa fins al Saarbrückerhutte enmig de la boira. 

Quan hi arribem, que quasi hi passem de llarg, no podem fer res més que matar la tarda a base de cerveses, quina pena!!

Silveretta (V)

Després de la gloriosa etapa d'ahir, avui la meteo havia de ser 'dolenta', però sembla que s'han equivocat i el dia surt clar, serà un senyal?

Sortim encarant-nos cap al cim del Silverettahorn, que dóna nom a la travessa i a la zona, tot passant sota uns seracs amenaçadors que ens fan anar una mica ràpid. Després d'una forta pujada i uns replans acabem d'arribar fins al coll on deixem els esquís per començar a pujar a peu cap al cim Silveretta.

La pujada es fa bé, però el tram final em sembla que no està prou bé (vaja, que em vaig 'cagar' una mica) i em quedo a pocs metres veient la creu i com en Marc arriba fins dalt.

Al coll ens trobem amb els companys que no han pujat i baixem altre cop fins a la glacera. El dia s'ha espatllat i mentre ells decideixen anar tirant cap al Silverettahutte, amb en Marc ens arribarem al Piz Buin, el cim més emblemàtic i difícil de la travessa.

Per arribar a la base ens encordem a la glacera, no sembla que hi hagi esquerdes a la vista, però en un atac de 'lucidesa' decidim treure la corda.

Un cop al peu, grampons i amunt fins que treiem la corda per passar el tram del diedre. Un cop superat anem pujant fins dalt sense complicacions, només amb una meteo que ja s'ha emmerdat gairebé del tot. Quatre fotos i avall fins als ràpels i la darrera pala fins als esquís.

Ja sembla que tot està fàcil, anar fins al coll i avall fins al refugi. Però aquest va ser el moment més delicat de la travessa. Fins al coll hi anem bé tot i que ja no es veu res i venta fort. Allà no veiem les traces de baixada i voltem seguint el GPS fins al coll 'bo'. Gairebé ens fotem una pala per sobre de la neu que hi havia i sense veure res. Parem, ens ho mirem bé amb el mapa i tornem al coll on decidim baixar per l'altra banda 'a veure què passa i on anem a parar' fins un lloc on comencem a trobar traces i agafem el bon camí. Tota el que queda de la baixada la fem amb les pells posades ja que la neu no és gens bona i no es veu res de res.

Quan vam arribar al refugi vam bufar ben descansats, Déu n'hi dó de l'etapa.

Del dia clar de l'inici de l'etapa no en queda res de res... no era un senyal.

Silveretta (IV)

Després dels quasi dos dies nevant avui el dia s'aixeca prou bé i va millorant quan el sol va agafant una mica de força. Serà el millor, i únic, dia bo sencer de la travessa.

Seguim una traça ben marcada que ens porta amunt. Quan som a prop del cim alguna cosa no ens acaba de lligar: segons la ressenya al final s'hi puja a peu, però hi estem arribant amb esquís... consultem el track i el mapa i veiem que ens hem equivocat!!! Decicim desfer el camí i tornar a la ruta prevista.

Per sort aquesta equivocació ens permet gaudir de la millor baixada de tota la travessa, unes pales ben drets i en alguns llocs amb mig metre de neu pols que ens tapa sencers quan fem els girs; una passada!!!!

De nou a la glacera pugem fins al coll que hi ha sota el Dreidalenspitze, el cim que havíem de fer avui, i d'allà encara pugem una mica més fins un replà on deixem els esquís. Algú s'aventura per l'aresta mixta fins l'avantcim, però al final es posa una mica massa exposat, i decidim  retornar als esquís.

La baixada que tornem a fer fins al Weisbadenerhutte també es per recordar, tot i que al final la neu més transformada no ens deixa disfrutar tant.

Al refugi, més de muntanya que els anteriors, ho celebrem amb unes bones cerveses.

Tot i que eEn Guillem i la Xerta, al final, no van poder venir a tots els refus èrem el grup Xerta. Les dues birres (que es veuen, perquè n'hi havia més) ens les vam veure a la vostra salut.

Silveretta (III)

Des que vam arribar ahir al Jamtalhutte no ha parat de nevar i pel matí tenim entre un pamet i una mica més de neu nova. El dia està ben tapat i segueix nevant. Per sort avui tornem a dormir al mateix lloc i no tenim cap pressa. Tothom espera a veure què passa i si algú es decideix ai surt a obrir traça.

Després d'una estona  ens preparem i sortim en direcció al cim del Augstenberg Nord, el nostre objectiu inicial... ja veurem fins on arribem.

Tot i que neva fa força 'calor' mentre anem pujant per un terreny que sembla senzill, perquè veure-hi no veiem gaire cosa. Just sota la Forcla Chalaus, un coll que hem de travessar per anar al cim, la traça que seguíem es desvia i ens toca obrir una mica de camí, tot just fins a sota el Coll.

Un cop allà decidim que ja està bé i tirem avall per una neu pols bestial... llàstima que no es vegi res de res.

 (l'estil és bastant penós però és el que hi ha)

Poc abans d'arribar al refugi ens retrobem amb en Miquel i l'Orland que havien sortit més tranquils i decidim anar a fer temps tot cercant un geocatxing proper i fent uan mica de pràctiques de recerca de víctimes d'allaus, amb els ARVE's, pales i sondes.

I la resta de la tarda i la nit segueix nevant, a veure com estarà demà per seguir la ruta prevista!!

Silveretta (II)

Després d'una primera etapa relativament cómoda fins al Heidelbergerhutte, avui ja toca ficar-se a la muntanya de veritat.

El dia és tapat però no fa gens de fred i mentre comencem a pujar s'obren els núvols i veiem una mica el sol. La prujada fins al Kronenjoch se'ns acaba fent una mica llarga pel pes de les motxilles. Un cop abans del coll ens desviem per pujar a peu el Breite Krone, un cimet facilet.

Des del cim anem al coll i ens preparem per la baixada fins al Jamtalhutte... però aquí ja es tapa del tot i no veiem res de res.

 

Esperem una mica al coll, però com que no té pinta de millorar decicim anar baixant poc a poc. Una bona estona en Marc obre traça de baixada, mentre jo amb el GPS, darrere, li vaig dient dreta-esquerra per anar-lo guiant. Un tros més avall s'obre una mica i acabem d'arribar al refugi. La neu estava molt bé, llàstima de la visibilitat.

Després del refugi-hotel del primer dia, aquest encara el supera: dutxa calentona, rocòdrom, caloreta, habitació 'privé' i cervessa a dojo... tot un luju!!!