Mont Rosa - Chamonix

Com cada any tocava una setmaneta de muntanya als Alps, i aquest cop hi anàvem quatre amb un plan ‘poc ambiciós’, o sigui, deixar de banda els cims de més de quatre mil metres i anar a fer altres cims més baixos.

Preparem la logística, el menjar, mapes i tracks.... però no podem planificar la meteo. I el dia de sortir doncs no pinta bé per la distribució de dies que tenim. Mirem i remirem previsions i al final acabem marxant dos dies més tard del previst.

Tot un dia de cotxe i arribem a Gressoney-la-Trinité, on ens rep una pluja fina durant la nit. Pel matí prenem uns telefèrics fins a Indren i comencem a caminar en direcció al Refugi Gniffetti, a 3640metres. 

Passem de llarg el refugi i arribem fins a 3900m, per fer una mica més d’aclimatació abans de baixar. Tot aquest camí acompanyats de la boira i una feble nevada.

L’endemà s’aixeca radiant i a les 5’30 sortim direcció a la Signalkuppe i la Zumsteinspitze. Anem a pas tranquil i ens lliurem d’obrir traça en la neu caiguda durant la nit. 

Després de quatre hores i unes quantes bufades arribem a la Zumsteinspitze (4663m) per una bonica i aèria aresta de neu. Baixem al coll i ens enfilem fins la Signalkuppe (4654m), on hi ha el Refugi Marguerita, el que està a més alçada de tot Europa.

A la baixada havíem previst anar fent una cresta que enllaça uns quants cims de quatre mil metres, però entre el cansament i que el temps es va tapant decidim anar tornant cap al Refugi, tot celebrant-ho a l’arribada amb una bona cerveseta.

De nou a la matinada ens llevem per anar a rematar la feina pendent, però està nevant. Una hora després igual i una altra hora més tard també. Ara ja anem a esmorzar per anar fent temps i mentre ho fem el cel es va obrint i hi ha gent que surt amunt. No ens ho pensem, ens equipem i ens enfilem fins la Piràmide Vincent (4215m) i el Balmenhorn (4167m). Quan comencem a tirar avall el cel ja s’ha tornat a tapar i justet arribem al telefèric de baixada sense mullar-nos.

Dinem al mateix aparcament i enfilem cap a Chamonix per veure quin temps hi fa, allà, i aviam si podem fer alguna cosa.

Aquella mateixa tarda no aclarim gaire la meteo prevista i pel matí següent ens hi tornem a acostar per comprovar que el que havíem previst no ho podrem fer. Canvi de plan ràpid i decidim enfilar-nos fins al Brevent. S’hi pot pujar el telefèric, però ho fem a peu tot fent una bonica circular pujant per l’estació intermitja i baixant pel refugi del Bel Lachat. La veritat és que ens va encantar la volta, i la cervesa fresqueta que vam beure a  mig camí!!

 I l’endemà, tornada cap a casa i a esperar que el proper cop els Déus ens siguin més propicis i ens portin una mica més de sol.

Stelvio (V)

Avui toca l’etapa reina de la Travessa de l’Stelvio. I no és pel que esquiarem, sinó perquè avui hem de pujar el Gran Zebrú, la muntanya piramidal, esvelta, impossible... que ens ha acompanyat tots aquests dies. Realment el primer dia ens va impressionar força, però suposo que a còpia de veure-la sovint t’hi vas fent una mica i a l’hora de sortir ja no ens fa tant ‘cague’.

La pujada fins sota el corredor es fa molt bé i només al final es posa una mica més dret, però la bona traça facilita el pujar.

Posem grampons i amunt pel corredor, que està perfecte, i després per la gran pala, realment brutal!!. Jo, com que sóc una mica cagat baixaré per aquí a peu, però en Marc té previst de fer-ho amb els esquís als peus...

Un tros més amunt la cosa s’aplana una mica per tornar-se a enfilar per l’aresta del cim fins la creu.

Un cop a dalt admirem les vistes en un dia radiant i sense gaire fred ni vent. Espectacular.

A la baixada vaig tirant avall a peu fins al principi del corredor on en Marc i en JoanAnton m’atrapen. Acabem de baixar la canal i tornem a calçar esquís.... i com que avui no hem fet massa cosa encara anem a fer un parell de collets que queden a prop i que ens regalen una de les baixades més bones de tota la travessa.

 Altre cop al Refugi Pizzini ho celebrem amb una bona cervesa

Stelvio (IV)

Avui ens llevem i sembla que el dia està nét i clar... i mooolt fred!!

 

Sortim en direcció al Pic Marmota, però a mitja pujada ens desviem de la ruta i ens enfilem per un tub... és estrany que tota la gentada que ens venia al darrera vagi per un altre camí, no? Resulta que no era per allà, i després de carregar esquís a l'esquena per unes pales ben dretes arribem a un cim sense nom proper al que volíem anar!!

Fent un tros més a peu ens tornem a ficar a lloc i sense problema fem el cim. Aquí el temps segueix bo, però el termòmetre marca uns -8ºC, fa una mica de fresca!!!
Baixem fins gairebé el refugi altre cop per agafar una llarga gelera, molt plana, que ens portarà a les vistes del refugi Cassati, on ja vam estar fa un parell de nits. En aquest tros fa una mica de calor i ens podem treure el polar gruixut, tot un luxe.

En comptes de baixar per la ruta més normal anem pujant com si volguéssim fer el cim del Cevedale, que ja havíem fet, i uns 150 metres abans d'arribar a dalt ens decantem per una gelera que baixa, ben dreta i amb molt bona neu directament cap al refugi Pizzini, on farem les dues nits que ens queden de la travessa.
Tot el tram final ben acompanyats per la presència del Gran Zebrú, que intentarem pujar demà.

Com que arribem tardet ja no tenen lloc a les habitacions i ens ofereixen dormir a les golfes, en una habitació immensa per a nosaltres sols. No fa tanta calor com a la resta de l'edifici, però estem ben amples!!

Stelvio (III)

Després de la dura etapa d'ahir, amb força vent i fred, avui toca una mica de tranquil·litat. La previsió del temps era bona però quan sortim és ben tapat. Esperem una horeta a que millori, però com que sembla que no ho vol fer sortim del refugi i dediquem una bona estona a baixar per la gelera amb el GPS actiu.

                                        

Després d'una estoneta de baixada sembla que es va obrint i decidim que pujarem el Madridspitze (quin nom, oi?). 

Posem pells i amunt que fa pujada. El temps sembla que vol millorar i durant una estoneta ens podem treure el polar gruixut. 

Fem cim i contemplem el que ens queda per demà, just al davant.

La baixada força bona fins al final de la vall, i un cop allà, tornem a posar pells i en una remuntada de 200metres ens plantemal Refugi Martello. És curiós que tot i ser a Itàlia tot està en alemany... i també tenen molta cervesa.

(Aprofitem també per fer-nos una dutxa ràpida, la primera -i última, en quatre dies)

Stelvio (II)

La segona etapa de la travessa és, potser, la més llarga i la més obligada, ja que hem de travessar dos cims i baixar per l'altre vessant per poder arribar al refugi on volem fer nit.

Al fons, el Pico Tresero, on ahir no vam poder fer cim

Comencem amb una diagonal molt llarga i amb neu dura que ens fa estar al cas una bona estona. Després la cosa ja es normalitza i entrem en un terreny més còmode. Anem davant i durant uns estona puc gaudir del plaer d'obrir traça en una neu ben bona. Quan ens acostem al primer cim, el Palon de la Mare (3703m), notem que el vent és fort i junt amb un grup de Navarra mirem el vessant més arrecerat. Però no és el bo i un petit 'bufm' de la neu ens va sortir d'allà cames ajudeu-me pensant que en qualsevol moment se'n va tot avall. Després d'uns moments de confusió cadascú opta per la manera que li sembla millor per mirar de fer cim i poder baixar per l'altra banda; alguns amb els esquís, altres amb grampons i altres mig-mig.

Finalment, i entre fortes ventades, arribem a dalt on, gairebé per art de màgia, no bufa el vent. Pells fora i avall per l'altra banda. Primer objectiu assolit.

Fem una baixada prou decent, altre cop amb vent i fred, fins que tornem a posar pells i ens encarem cap al cim del Cevedale (3769m), que tenim 'allà mateix'. Després d'un tros de pujar m'entra una 'pàjara' de les bones però aconsegueixo fer cim amb més pena que glòria.

Unes quantes fotos i avall per una pala ben geladeta fins que per un terreny més suau, i amb la vista del (omnipresent) Gran Zebrú, arribem al Rifugio Casatti (3269m).

Han estat unes vuit hores de fred i vent per a uns 1900 metres de desnivell positiu. 

Avui cau una birra, com no podia ser d'altra manera, però abans una coca-cola per recuperar-me una mica.

Stelvio (I)

Aquest any decidim dedicar les vacances de setmana santa a fer una travessa pel Parc de l'Stelvio.

El primer dia toca viatge, només uns 1200km des de casa. A més, al final el GPS ens porta per uns ports i unes carreteretes que fa que arribem a Santa Caterina Valfurva i a l'aparcament del Rifugio Forni a les 11 de la nit ben tocades. Tot just arribar ens posem a dormir a la furgo.

El matí s'aixeca tapat. Volem pujar fins al Rifugio Branca, que és ben a prop tot fent abans algun cim de la zona. Veient que la meteo no té pinta de millorar sortim amunt i encarem el Pico Tresero (3594m), que és el que ens queda més proper.

Ben carregats i seguint alguna traça dels grupets que tenim davant, i el GPS, arribem fins a uns 200 metres del cim (més o menys a uns 3400m), a tocar d'uns seracs. Però no es veu res i algun dels grups del davant giren i tornen enrere allà mateix.... i veient el que hi ha decidim seguir els seus passos i avall que fa baixada.

La baixada, per on hem pujant deu ser molt maca amb bona neu, però trobem una cosa bastant asquerosa i difícil d'esquiar. Quan acabem, tornem a posar les pells i remuntem els metres que ens falten fins al Rifugio Branca, on farem la primera nit. Com sempre molt ben equipat, molt polit i amb cerveses disponibles!!

A la tarda els temps es va arreglant i es comencen a veure els cims de la zona i la posta del sol ens regala un bon espectacle.

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. Companys de viatge

Compartir el viatge caminant, amb el vent a la cara, amb calor o fred, en un bus destartalat o en una avioneta, o prenent un senzill te al final de l'etapa.
Els companys de viatge, circumstancials, però companys al cap i a la fi són els que acaben de fer l'experiència gran, gran, gran....

Una abraçada a tots: Ana, Carlos, David, Diego, Elena, Javi, JuanVi, Laura, Marta,  'Mum', Sara, Tek i tots els 'nois'

gràcies Elena pel collage

Mustang - El Regne prohibit de l'Himàlaia. Gent

El paissatge, la natura, l'aire, les stupes i les banderes.... res no seria com és a Mustang si no fos per la gent que hi viu.
Un petit homenatge a la seva senzillesa.