Oberland

Una mica de crònica d'aquesta setmana a l'Oberland (Suïssa)Després d'un llarg dia de viatge, un fort aiguat ens rep al poble de Grindelwald. Per sort trobem una mena d'alberg on passar la nit i ens estalviem muntar la tenda, la mullena...

Al matí, la primera clatellada per pujar amb el tren-cremallera fins al Jungfraujoch. Des d'àllà comencem la primera ascensió que ens ha de portar al cim del Monch, un quatre mil proper a l'estació i en principi bastant assequible; però ens el trobem en unes condicions que ens hi fan estar més del que prevèiem. Tot i això l'aresta del cim, ben esmolada, ens agrada d'allò més.

A la baixada hem de fer alguns ràpels aprofitant unes grans estaques que trobem, i que ens permeten baixar amb una mica més de seguretat.Un cop al camí turístic, hauríem de seguir baixant fins al refugi de Konkordia, però l'hora que és ens fa anar a mirar si hi ha lloc al proper refugi del Monch. Tenim sort i hi podem passar la nit.

Un bonica sortida de sol ens rep baixant cap a Konkordia per una llarga glacera. A la part baixa ens la trobem ben oberta i amb molt de gel. En alguns llocs no es pot creuar i perdem una mica de temps intuïnt el camí pel mig del gel. Un cop sota el refugi, que s'hi arribaria per una llarga pujada amb escales metàl·liques, ens encarem cap al Gruenhornluecke, un coll que es permetrà arribar fins al refugi del Finsteraarhorn.L'endemà pujarem al Finsterarhorn per una camí fàcil al principi però que es va complicant: gelera pendent amb gel viu, esquerdes, algun pont de neu que sen's trenca al posar-hi el peu i que ens fa voltar buscant el camí, vent, i una cresta final entretinguda. La vista de dalt, tot i que una mica tapat, deixar intuir la privilegiada posició d'aquest cim.A la part final de la glacera trobem uns quants projectils deixat per l'aviació suïssa, en les seves pràctiques de tir que es veu que fan per aquestes glaceres.

I ho celebrem al refugi amb una cervessa (big). L'endemà tornem a desfer el camí fins al refugi del Monch, on ja havíem passat la primera nit i, si el temps acompanya, poder fer algun altre cim. Quan les boires s'aixequen ens regalen una bonica vista del Finster.El camí es fa pesat, però almenys ja sabem el què hi ha, i anem més tranquils. Algunes esquerdes s'han obert i en dos dies alguns trossos han canviat, però arribem bé a l'estació del tren. Aquí fem una parada per fer el turista i visitar la cova de gel, i les seves estàtues, el mirador... tot envoltats de japonesos, indis i pakistanís amb mal d'alçada i més morts que vius.
A la nit cau una forta tempesta amb llamps i trons, aigua i molt de vent, però el matí s'aixeca mig obert. Intentarem pujar el cim del Walcherhorn, un tres mil proper.Sortim decidits però perdem la traça, ens fiquem en un camp d'esquerdes tapades i com que hem d'agafar el tren abans de les dotze si no volem pagar més, decidim fer mitja volta i anar cap al tren i després a Grindelwald.

I un cop al poble muntem la tenda escapant just de la pluja, ens dutxem (que després de cinc dies ja toca), anem a fer una volta i per la nit acabem la sortida amb una fondue.
I l'endemà el viatge de tornada.

Hi vam anar els quatre 'magnífics'

No se n'enteren o no se'n volen enterar?

Ahir a la mani, tot i l'estonada parats i només veure'n una petita part, durant unes quatre hores només vaig sentir crits, en diferents formats, demanant la independència; ni un de sól per l'estatut.
Avui remirant la premsa i llegint declaracions, mirant videos a la zona de la capçalera, el 3/24... em sembla que alguns encara no s'han adonat del que va passar ahir.
No pot ser que el Conseller Nadal digui que havia sentit 'crits dispersos de caire discrepant'. Es referia als crits d'Independència o a algun que deia alguna cosa de l'Estatut?. Aquest senyor escolta o només parla?
No pot ser que un dirigent sindical (CCOO) parli de 'pactar un programa de mínims' i 'd'aprofundir en l'autogovern'.
No pot ser que la senyora Manuela de Madre digui que 'el camí a seguir és el de l'Espanya federal' i que 'ara anem per la resta de l'Estatut que encara ens queda'

Gràcies a l'intent del PSc d'intentar sabotejar el lema de la mani; penso que alguns ho van tenir encara més clar.

I a partir d'avui, què????

Del milió i mig als seixanta-vuit

11.07.2010 - Vicent Partla - Vilaweb

Dia històric ahir. Un autèntic tsunami independentista que tanca un curs històric. D'Arenys de Munt al Passeig de Gràcia aquest ja és un altre país i només ha passat un curs. Un altre país que ha de fixar-se objectius a aconseguir i caminar cap a ells sense vergonya. I després que l'independentisme haja protagonitzat la més gran manifestació de la història el següent objectiu s'obre camí sol: aconseguir a la tardor els seixanta-vuit diputats que podrien proclamar unilateralment la independència.

No cal que siguen del mateix partit tots. Ni tan sols que siguen de partits declaradament independentistes. Cal, això sí, que recorden el que va passar ahir i donen el pas. Perquè tota aquesta enorme força que vam viure ahir ha de tenir també una traducció política i l'ha de tenir ja. No té cap sentit esperar més quan un vint per cent de la població del Principat és capaç de tirar-se al carrer un dissabte de juliol i no crida res més que independència!, independència! i independència!

Però alerta que ahir, junt amb aquest esclat d'independentisme mai vist, molta gent expressava també indignació davant la classe política catalana i pel seu comportament. La capçalera va ser objecte de constants atacs verbals, especialment el president Montilla, i molta gent a les voreres mostrava la seua indignació per la distància existent entre polítics i manifestants -i és evident que l'absurda polèmica sobre les pancartes i la capçalera no ajudava precisament.

Una classe política, però, només existeix en democràcia si la gent la vota. I una classe política viu i treballa exactament perquè la gent la vota. No cal doncs invertir els termes car som nosaltres qui els fem possibles a ells. I si ahir vam deixar clar que la independència és el terreny central de la política catalana a la tardor a veure si sabrem triar entre tots els seixanta-vuit diputats que necessitem. Seixanta vuit

Hi aniré...

... no per demanar que ens 'tornin' un Estatut que ja va nèixer amb 'poca vida'.
Hi vaig per demanar INDEPENDÈNCIA!!!!!

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d'història
i un res de res d'allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l'entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubte, sense respecte a res, i ara contra corrent.
Definitivament et dic adéu!
M'acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d'ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n'allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l'estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d'un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t'estimen. Deixa de guerrejar
i allibera'ls d'un cop. Jo me'n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T'ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

'Comiat', Joan Colomines, 1968

Pic de Lavans

Una de les poques arestes que em quedaven per fer a la Vallferrera, la que va des del Port de Boet fins al Pic de Lavans.
La veritat és que me l'esperava més senzilla i algun dels trams és força aeri i delicat. Si es vol fer, cal anar amb compte, tot i que es pot fer l'accés a la part final pel vessant francès. Sens dubte que aquest via no es convertirà en una clàssica però pot ser una bona opció per iniciar-se en les crestes: aproximació còmoda, no molt llarga i roca no del tot dolenta i que permet sempre trobar punts on progressar.
La baixada la faig per la via normal del Port de Medacorba i els estanys de Baiau.

Les vistes des del cim de tot el Circ de Baiau i de les muntanyes franceses és excel·lent, així com d'altres llocs més llunyans.
I a primers d'estiu tot és ple de bestioles: vaques, cavalls, ovelles, cabres, isards i uns voltors que veig volar i que puc 'sorprendre' a mitja cresta.

Besan

Bonica excursió matinal per visitar l'abandonat poble de Besan i l'ermita de Sant Miquel.
Alguna casa encara es conserva prou bé, així com l'esglèsia, i permet imaginar-se com es devia viure aquí fa uns quants anys.

Monteixo

Sempre és agradable pujar a aquest fantàstic mirador de la Vallferrera i de part del Pirineu, i més i vas acompanyat amb una pila de gent del Centre Excursionista de Rubí i el dia abans per sopar t'has ficat a la panxa una carn a la brasa i altres 'varietats' d'allò més bones... i més si resulta que ja estàs de vacances ;-)

El dia va començar amb pluja i després es va anar arreglant fins tornar-se a espatllar, però deixant-nos el temps just per pujar i baixar, utilitzant la ruta de l'Estany d'Aixeus.
Al video podeu veure el començament de la baixada i les vistes cap a la Pica d'Estats i la Pica Roja.

Moles del Corb i de Sant Honorat

Bonica excursió per aquestes serres amagades, que només es fan visibles un cop t'hi acostes.
Visitem la Casa del Corb i l'ermita de Sant Salvador, i després anem resseguim les feixes de conglomerat fins arribar-nos al cim de Sant Honorat, amb bones vistes per sobre de les parets que cauen verticals.

Excursió molt aconsellable però no per anar-hi en aquestes dates que ja apreta la calor.

En aquesta adreça hi podeu veure i descarregar-vos el track de la ruta, que aquest cop no és meu ja que la descrpció que n'han fet és immillorable.

Sant Joan

Aprofitant que per Sant Joan, tenim la tradició familiar de pujar a Sant Joan de l'Erm per fer una bona paella, altre cop he pujat la bici per fer una volta per la zona. Normmalment triava els corriols més suaus de les valls, però aquest any m'he enfilat fins al cim del Pic de l'Orri, amb unes vistes increïbles del Pirineu encara ben nevat, especialment de la zona de la Pica d'Estats.
La volta és molt maca, sempre per pistes bones, i la baixada també excepte un petit tram de corriol.

I la paella i la coca i... de després, no tenen preu!!!

Sant Llorenç

Només una nota perquè es vegi que això no està mort, que després de força dies anant en bici, no tinc ni un moment per fer cap foto.
Avui cap al Montcau a fer-li una volta ben maca, passant primer pels Cortins per anar-hi a esmorçar.

Montserrat

Aquest cap de setmana, ja sense la neu, dedicat íntegrament a Montserrat.
Dissabte pugem a fer la ferrada teresina fins a Sant Jeroni i per baixar fem una bonica volta cap al Carall Trempat (també anomenat, Cavall Bernat) i pel camí de l'arrel fins a Santa Cecília.
Diumenge hi havíem de tornar per enfilar-nos a alguna pedra, però amb el temps que ha fet no ha quedat ni en intent.

Aneto - Fi de festa

Aquest dilluns passat, aprofitant la festa, vam anar a tancar la temporada d'esquí de muntanya a l'Aneto, i tal com estava la cosa encara es podrà allargar, els que ho vulguin apurar, una mica més.
Vam sortir de Besurta caminant i als deu minuts ens calçàvem els esquís. A l'entrada a la glacera ens rep una forta calor, però per sort fa una mica d'airet i es va fent bé. El pas de Mahoma és increïble poder-lo fer sense cues ni aglomeracions.
I la baixada... doncs no va ser de les que es recordaran per mots anys, ja que estava força transformada i pasta, però ens va deixar fer fins Aigualluts. I d'allà, a peu fins al cotxe.



Ho acabem dinant a Benasc que no ho sembla de la tranquilitat que hi ha.

La bogeria del muntanyisme????

La locura del montañismo (Salvador Sostres-El Mundo)

06 MAY 2010 07:56

"Me siento culpable, pero no sé de qué”, ha confesado el montañero Juanito Oiarzábal, después de que se haya cuestionado su actitud en relación a la lamentable muerte del también montañero Tolo Calafat.

Oiarzábal y Calafat, y los que ponen en riesgo sus vidas de un modo tan absoluto y absurdo, son culpables de nihilismo y de frivolidad, de no valorar la gracia que se les ha concedido de estar vivos.

Los llamados deportes de riesgo -que no son deportes sino versiones más o menos sofisticadas de la ruleta rusa- tienen un prestigio que sólo se entiende en una sociedad cada vez más vulgar y más gris, que ha perdido la tensión espiritual y el temor de Dios.

Sólo así se puede entender que algunos hombres hagan montañismo o participen en el Dakar, asumiendo un riesgo físico que no guarda ninguna relación con el agradecimiento que deberían mostrar por haber sido agraciados con la vida; ni con los esfuerzos positivos y fértiles que deberían estar haciendo para pagar el precio -la vida no es un regalo- y para borrar las huellas del pecado original.

En un mundo sin principios y sin ideales cada vez hay más locos que arriesgan su vida por nada. Ver valor en un montañero es tratar al hombre como si fuera una bestia inanimada, ignorar el sentido de la humanidad y que todos los sentimientos están resumidos en el Calvario.

El valor es fundar una familia, el valor es la compasión y la ternura, vivir de pie; el valor es la lealtad, el compromiso, ser capaz de llevar un poco más allá los límites de la humanidad.
También algunas demostraciones de fuerza y de talento físico son valor y a través de ellas el hombre rinde tributo a la potencia que le ha sido concedida. También los atletas honran a Dios, por supuesto.

Y también hay veces en que es justo y necesario que un hombre arriesgue su vida, porque es cierto que no somos la medida de todas las cosas y que hay mandatos que nos superan.

Pero los que ponen en riesgo sus vidas sin ningún propósito que sea metáfora de la Cruz no son deportistas, son gente que intentan resolver sus problemas personales huyendo de ellos al fondo de un desierto o a la cumbre de una montaña. Darles pátina de héroes es puro relativismo y no haber comprendido la misión de los hombres en la Tierra.

Poner en riesgo tu vida no es ninguna heroicidad cuando se hace por llegar a la cima de una montaña, ni ningún deporte, sino una inmensa tontería de persona poco madura y poco cultivada, definitivamente alejada de la sensatez y de la normalidad en el sentido clínico de la palabra.

Baumes Corcades

Aprofitant que dissabte a la tarda tenim un casori per la Plana, dediquem el matí a fer aquesta via ferrada, ultrapopular i superfreqüentada, de Centelles.No diré gaire més perquè en trobareu molta informació.
Nosaltres vam fer la variant més fàcil abans d'acabar el primer tram, on ens va sorprendre un salt d'aigua ben carregat, que sempre havíem vist sec. Tampoc fem el pont ja que hi ha molta cua i ens allargaria massa l'horari.I ara que tinc càmera nova, us deixo amb un video fet a l'espectacular tram de l'escala penjada, ja a la part superior.

Serrat Voltor - Gallina Pelada

Com les previsions de temps no eren gens bones per aquest cap de setmana, decidim fer alguna cosa senzilla i que no suposi gaire desplaçament. Decidim anar cap a la Serra d'Ensija, amb força neu en tot el seu vessant nord.

Pel Torrent de les Llobateres, tot amb neu, anem pujant fins arribar al cim del Serrat Voltor. Des d'aquí podem veure la llarga carena que ens espera fins al cap de la Gallina Pelada, passant per la Creu de Ferro. En cas que el temps es compliqués, que no ho semblava pas a aquella hora, ràpidament podem baixar cap a la zona del refugi i d'allà a la carretera.
Després d'esmorzar al cim i sense problema anem seguim el llom mentre el cel es va tapant i sentim alguns trons. Quan arribem al cim de la Gallina Pelada, el cel ja s'ha tancat del tot i decidim baixar directament cap al cotxe passant pel refugi i per la Font Freda. Deixem per un altre dia una continuació del camí que sembla que te algun tram de grimpada.I ho acabem de celebrar amb un bon dinar... que no es digui que tot és caminar.

Samaranch és la prova

(Vilaweb-Vicent Partal)

22.04.2010

La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'

És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.

Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.

Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

Samaranch, Juan Antonio

Samaranch, Juan Antonio

Gerber - Amitges - Saboredo

Per aquest cap de setmana ens proposem fer aquesta volta prenent com a base el refugi Mataró, al capdemunt de la Vall de Gerber. Costa trobar companys i al final només som dos.
Sortim de l'aparcament de La Peülla, al vessant pallarès del Port de la Bonaigua, just al límit de la neu, tot i que apurant quasi es podria baixar fins al refugi de les Ares. El primer tram, un marcat flanqueig ens fa anar amb compte, ja que es veuen moltes purgues, és tard i el sol apreta i és un lloc típic per on baixa la neu. Sense problema arribem a l'estanyola de Gerber, on entrem a la vall que anirem remuntant fins al refugi Mataró. L'estany Gerber ens el trobem encara ben gelat i el creuem pel mig, no sense comprovar abans la fiabilitat de tot plegat. Arribem al refugi sense problemes 'seriosos'(veure el final de l'entrada)
Allà ens trobem amb dos esquiadors més, uff!! sort!! ja que en creuar-nos pel camí amb més gent ens havien dit que pujaven un grup de quinze... ja parlàvem de qui faria nit al carrer, perquè el refugi és una bona llauneta de sardines.
Passem la tarda i pel matí sortim cap al coll del Bassiero. Anem tan decidits per una pala que hi va directa que quan som a dalt veiem que ens toca baixar fins al peu del coll i que el camí més ràpid era seguir per la vall. La pujada al coll la comencem amb els esquís però l'acabem amb grampons. El tam que ens queda fins al cim es veu perfecte.La baixada la fem anant a buscar el Port de Sant Maurici, que remuntem amb els esquís als peus. Veiem la baixada amb una mica de pedra, però poc tros; després ens llencem per una neu regelada molt bona que ens porta fins a sobre dels estanys de Ratera.Aquí ve la segona encigalada del dia, ja que hem baixat massa i quedem mig penjats per poder arribar abaix de tot. Amb algunes filigranes ho aconseguim i comencem a remuntar de nou fins al Port de Ratera. La calor és brutal i ens fa suar moltíssim. Quan arribem al Port, descartant el Pic de Ratera, ens llencem per la Vall de Saboredo fins quasi el refugi, ja que ens sembla millor tornar a posar pells sense baixar tant i començar la darrera remuntada del dia fins al coll del Llac Glaçat.
Aquesta pujada ens acaba d'exprèmer les darreres forces per la forta calor i perquè ja anem una mica tocadets. Per fi, veiem el coll del Bassiero, per on havíem pujat al matí i el refugi Mataró, on tenim algunes coses que hem de recollir.
La última remuntada, a peu, fins al refugi ens remata. Allà fonem una mica de neu i ens fem alguna cosa per beure, recollim i cap avall... que anem tard!!
Fins a l'Estany de Gerber la baixada és bona i la neu, tot i que transformada es deixa fer, però a partir d'aquí ens quedem clavats molt sovint i el tram final, amb molt de flanqueig sen's fa 'dur', però aconseguim arribar amb els esquís posats.
I pel final deixo una de les sorpreses agradables de la sortida: a la pujada ens creuem amb un gall fer que, literalment, ens va 'atacar i ens va barrar el pas', fins i tot ens va 'perseguir' una estona. Suposem que defensava els ous o alguna cosa per l'estil, perquè sinó... També recordar que fem tota la sortida sense creuar-nos amb ningú en tot el dia, tot un luxe.

Alps de Lyngen - De tot una mica (II)

Si en voleu més:
De tot una mica (I)
Equipo!!!
Storgalten 27-28 de març de 2010
Storhaugen 29 de març de 2010
Kavrigtinden 30 de març de 2010
Daltinden 31 de març de 2010
Illa d'Uloya 1 d'abril de 2010
Giilavarri 2 d'abril de 2010